Vagi per endavant una crítica inapel·lable a la selectivitat d’enguany, doncs ni que sigui per un moment, es va posar en dubte si les faltes d’ortografia i sintaxi havien de disminuir la qualificació obtinguda a les diverses proves on aquesta mancança es podia posar de manifest, i per posar en context aquesta disquisició absurda, recordar també les últimes dades sobre la manca de qualitat del sistema educatiu en general, però que a Catalunya assoleix unes xifres esfereïdores.
Per contrarestar amb una nota positiva, és cada any notícia el rànquing de les millors qualificacions en aquestes proves d’accés a la universitat que darrerament tant han estressat el batxillerat per la pressió de les notes de tall en cada cop més titulacions del sistema públic i també, en part, del privat. I oh, sorpresa, les dues primeres en la classificació són de dues noies que pertanyen a dues escoles on fins ara han optat pel que s’anomena educació diferenciada, en terminologia ideologitzada i pejorativa, educació “segregada”. I ara què?
Polítics, periodistes i suposats experts han estat explicant les “maldats del sistema segregacionista”, que, per cert, no sols practiquen aquestes I algunes altres escoles de l’Opus Dei, sinó també molts centres internacionals elitistes que freqüenten fills dels aquí tan partidaris del sistema mixt. Ha estat tal la bel·ligerància dels nostres governants amb tot el que no sigui el que diuen defensar que han aconseguit que la resta de l’educació concertada no s’adoni que l’embat és contra tota ella, i que si han començat amb aquesta concreta fórmula pedagògica, és perquè és molt minoritària. Minoritària, però no per això menys excel·lent que qualsevol altra.
I minoritària, però no patrimoni de “centres religiosos carques i misògins” (sic) Aquest “pèrfid” sistema va ser també el d’uns quants instituts públics de finals dels 70; entre ells, el meu, l’aleshores millor centre de batxillerat públic de Barcelona, l’Institut Montserrat. Per una jugada del destí vaig tenir aquesta sort, que em va permetre graduar-me d’aquelles aules on solament hi havia noies que estudiaven sense les distraccions pròpies de l’adolescència, amb companyes que avui brillen per l’elevadíssim percentatge d’èxit intel·lectual i científic que assoliren i que a mi en concret, em va assegurar l’èxit acadèmic en la universitat en tres carreres diferents. Una generació forjada en la “segregació”, permetin que somrigui, mentre en les vagues i manifestacions ens reuníem amb els nostres companys de l’Institut Menéndez y Pelayo.
Però aquí, on s’ha criticat un Donald Trump per privar de subvencions públiques les universitats les quals idees no li agraden, no som conscients que fem el mateix amb un dret reconegut a les famílies en la Constitució, com és el d’escollir el model educatiu que volen per als seus fills i esgrimint la mateixa raó que Trump, que no els agraden les seves idees, aquesta fórmula que resulta avalada en el món sencer pels resultats que ara també veiem a casa nostra. I sí, clar que hi ha límits i que no tot es pot concertar, però estic segura que molts pares desitjarien aquests dies que els seus fills sortissin de les proves de la selectivitat dient: “he tret 9,9!” I clar que en molts instituts també hi ha cervells brillants i bons sistemes. Jo sols dic que potser les dades d’aquests dies haurien de convèncer els nostres governants d’elevar la mirada i abandonar la supèrbia, perquè es pot excel·lir sense combregar amb el seu model.
9,9. Perquè el 10, com dic jo, fins i tot en mates, sols els té Déu. M’ensumo que a les escoles Canigó i La Vall estan mirant amunt tot agraint el formidable cop de mà.
