Suposo que algun lector pensarà que estic boig si dic que les coses, a la meva entendre, han millorat des d’aquell 1 d’octubre de fa cinc anys, quan des de la Generalitat es va declarar una independència efímera en un acte poc meditat que va tenir molt lamentables conseqüències per a molts i durant massa temps. Millor?Per què millor, llavors, especialment després de l’innegable caos que ha viscut la política catalana en les últimes hores, i l’últim desenllaç de les quals admeto que desconec quan envio aquest comentari al diari?.
Haig de reconèixer que segurament el meu punt de vista xocarà amb el d’una part dels lectors del Mon: escric des d’una distància curiosa, potser una mica aliena, però interessada i a vegades angoixada per l’amor que sento des de fa molt per Catalunya. I haig de dir que a ningú, se situï en el marc polític que se situï, hauria d’agradar-li l’espectacle de l’enfrontament, de la falta de diàleg i del rebuig de l’esperit d’acord. Allò de 2017 va acabar amb repressió policial desbordada, amb empresonaments al meu judici excessius, i, al temps, amb una violació de legalitats que haurien d’haver-se debatut políticament, abans de judicialitzar-les, en les institucions i per les persones corresponents. Van guanyar els ‘falcons’ a banda i banda de l’Ebre; tots els altres vam perdre.
No li estranyarà a vostè, una vegada expressat l’anterior, que li digui que superar l’enfrontament directe, oblidar la temptació d’aplicar l’article 155 de la Constitució i intentar asseure’s a una Mesa de conversa i tal vegada de negociació en lloc de llançar-se a la protesta de carrer és una superació sobre l’ocorregut, tristos esdeveniments, en 2017. Una altra cosa és que en aquests moments l’eficàcia d’aquesta Taula negociadora s’hagi posat en qüestió per l’oposició d’una part dels qui havien d’asseure’s en ella, un sector de Junts concretament.
Mala cosa quan aquests ‘falcons’ tracten de dominar un procés, qualsevol procés. Haig de dir, encara que resulti impopular, que des del Govern central predominen ara –ara i amb tots els seus errors– les actituds més aviat dialogants, i el mateix ocorre, crec, amb el sector de la Generalitat encapçalat per Pere AragonÈs. Penso –per descomptat, el que dic és a títol estrictament personal: entenc que no tots creguin el mateix; jo, que no soc si més no català, malament podria ser independentista– que no és moment d’impaciències ni de radicalismes, tracti’s d’aconseguir el que fos. Ni estic plenament d’acord amb algunes veus, que considero assenyades gairebé sempre, que diuen que , per a seguir així, és millor trencar d’una vegada el Govern. Les ruptures, quan no estan controlades, provoquen reaccions impredictibles, gairebé sempre indesitjables i radicalitzades, i en tot aquest trajecte hi ha hagut de tot menys control.
He parlat amb algunes fonts pròximes al Govern central, on tota cautela a l’hora de pronunciar-se és poca: l’Executiu de Pedro Sánchez l’últim que volgués, especialment després del lamentable ‘episodi Pegasus’ d’espionatge, és que se li barregi ni pel més remot amb el que succeeix en la governació catalana. Clar que tant el PSOE com Unides Podem té presa posició a favor del ‘aliat’ (si és que així pot dir-se, que no estic segur) Esquerra, enfront dels ‘desvarios’ (el terme no és meu) d’un sector de Junts, al qual consideren seguidor d’un Puigdemont ‘desnortado’. Però difícilment aconseguiria vostè que un representant governamental admetés en públic, davant micròfons, qualsevol dels termes que em van expressar en privat.
Però en La Moncloa, tinc la impressió, encara es feliciten perquè les portes del diàleg no s’hagin tancat del tot, encara que admetin els ‘perills’ d’una situació ‘descontrolada’. De cap manera intervindrà ‘Madrid’ per a tractar de canalitzar-la en una direcció que li convingui: seria, et diuen, massa arriscat, i ningú podria preveure el resultat. De fet, ningú pot preveure res, ni tan sols els protagonistes de la situació, quan el president de la Generalitat no va poder assabentar-se a temps que contra ell es preparava una moció de confiança des del seu propi Govern. Així que ni li dic el desconeixement i el desconcert que s’han pogut palpar en els ambients polítics a Madrid, tant en el propi Govern com en l’oposició, davant els últims esdeveniments en el Govern català.
“Els presidents de la Generalitat duren ara el que un primer ministre italià”, va dir aquest dijous un famós comentarista radiofònic, al·ludint al fet que Pere Aragonés a penes porta setze mesos en el càrrec. Així, impossible construir una esperança, sigui aquesta del caire que es vulgui, per molt que almenys, ja dic, hi hagi una porta entreoberta a la continuació d’un diàleg. Encara que és de témer que hi ha massa veus, aquí i allà, que volen tancar-la amb un cop de porta.