“Vaig agafar el telèfon i era un altre cop ell, insistint que no em deixaria tranquil·la fins que ho aconseguís. I em vaig veure entre l’espasa i la paret i el meu cervell va fer un clic. El meu pensament va ser ‘les putes fan això cada dia i no es moren, no?’. I vaig anar a la seva habitació”.
Són paraules de la nostra companya Mireia Comas, fotògrafa d’El Món. Una dona que va créixer en l’Europa de finals del segle XX i que l’any 2003, en la UE del segle XXI, hi va haver una nit que va arribar a la conclusió que havia de cedir a les pretensions sexuals d’un home amb poder, que li donava feina i que no li agradava gens, només perquè no hi veia cap altra sortida. Cedir a l’assetjament perquè parés d’assetjar-la. Primer la pressió, després el fàstic i al final la vergonya. Gairebé vint anys sense denunciar-ho.
Segles i segles així han fet que les dones que ara tenen entre 40 i 50 anys, fins i tot moltes que estan en la trentena, encara hagin sigut educades per adaptar-se al medi acceptant aquests comportaments com a inevitables. S’hi han enfrontat sent desconfiades, malcarades, distants. Altres no se n’han pogut escapar ni així. El preu de tot plegat és molt alt.
Avui és 25 de novembre, Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència vers les Dones. Hi ha dos dies a l’any dedicats a recordar que ja n’hi ha prou d’abusos, maltractaments i violències contra les dones. Una mena d’abusos, maltractaments i violències –en molts casos, fins a l’assassinat– que els homes no pateixen. El 25-N i el 8-M calen perquè fa milers d’anys que això dura i no sembla que s’hagi d’acabar, ho reconeix la policia mateixa. Totes aquestes violències arriben fins a l’extrem de fer que denunciar-les també sigui un tràngol. Però fer públics aquests casos no és un dret, és un deure. Només així algun dia s’acabaran.
