Quan parlem de coses importants el meu gat i jo bevem licor de rata destil•lada. En aquell moment de companyonia valores que algun ésser superior, o inferior, hagi posat damunt la terra als rosegadors. Glup, fa el mamífer. És quan bec que hi veig més clar. I es fuma la cua i tot fa olor a pelatge. És cert que els gats tenen set mil milions de milions. “Set, set, set…”, fa la criatura mentre levita mode taula ouija. I marca el set.
A partir del 20N tot estarà marcat pel set. Què fer? Els profetes encabritats veuen dos camins. Primer: mètode Guyana. Mira, ara n’acaba de fer anys. El 18 de novembre de 1978 Jim Jones, de professió gestor de la secta Temple del Poble, organitza una festa col•lectiva a la Guayana amb tots els seus amics abduïts: 919 morts. L’home, que com tot il•luminat buscava un món millor, els va obligar a ingerir cianur potàssic en una mena d’aperitiu popular. La raó selenita: el món s’acaba, ens esperen i hem d’anar marxant, tenim pressa, tinc el gas encès, etc. Davant de la victòria del PP els invidents vidents clamen al cel negre per un futur Guyana i cap al “suïcidi revolucionari”. La socialització obrera espanyola de la immolació o muerte. Franquícia Jim Jones S.A. Tots rostidets, amb patatetes i suquet. La oposición os sienta tan bien, que diria el clàssic de la funerària de la justícia social subvencionada per l’estat del malgastar.
Altres pronosticaires de cal escaire dispers criden a la festa. Xerinol.la. Gresca. Disbauxa. Sí, és 1978 i el ros lleixiu de colònia de súper mercat d’Olivia New-John i la xuleria de mitjons blancs de John Travolta converteixen el planeta en una orgia de criatures espasmòdiques amb dificultats de balbucejar algun monosíl•lab. Grease. Sí, davant la marea blava i la gavina trempada els tiradors de cartes veuen un futur Grease amb tones de laca, gomina, parpelles de color vestidet mariner de comunió, pantalons amb espai reservat per marcar paquet, etc. Ai, Los chicos del PREU, quina ballaruga! Xampany i dones, que diria el clàssic de l’escolàstica de la nova economia del valor afegit del totxo.
Però com li va revelar la princesa formiga atòmica al meu gat un dia que va baixar al formiguer a desembossar els urinaris de la galeria 345D-34-XVK-78: “El més important d’aquest vida és invisible als ulls”. Hi ha un altre set. Hi ha uns altres setanta. Constats. Repetitius. Escanyats. Farcits de por, pànic, terror, cangueli. Són els dies de El Exorcista; Alien; Carrie; La Matança de Texas, Al final de la escalera.… La profecia. 1978: Constitució espanyola. Constitució no és sinònim de democràcia. Llegeixo amb calma franciscana aquests dies el recull d’articles que en breu publicarà l’advocat, el polític, Pau Miserachs i que parteixen de 1976 (l’amic m’ha honrat amb la gosadia de fer el pròleg del llibre, que partirà dels meus records de bebè amb xumet d’ucronia). Ell va viure de ple la transició. Va representar a ERC a l’Assemblea de Catalunya i va estar a primera línia de totes les mogudes d’aquells dies. Xalo amb el que llegeixo i de les llaminadures múltiples ara només en llepo una. Pocs dies després d’aprovar la Constitució: “A vegades sembla que ens trobem altre cop amb aquells polítics de la Segona República que, després del pacte de Sant Sebastià, en retallar-nos l’Estatut de Núria, oblidaren les promeses del federalisme i l’aportació que féu Catalunya per l’establiment de la República a Espanya”. Constitució no és sinònim de democràcia.
I penso. I retrocedeixo. Al febrer de 1936. Quan des de una altra sensibilitat política, però amb la mateixa fermesa de país, Lluís Vila d’Abadal d’Unió ens diu: “En les hores aflictives, que hem viscut i passem, Catalunya s’ha vist comprimida entre les dues Espanyes i de la pena estrident d’una Espanya inquieta i revolucionaria ha passat a l’Espanya de la llei de la força. Catalunya sagna de dins la seva ànima. Si un dia els catalans fessin l’afirmació simple, concreta, clara, substantiva i es posessin d’acord per a dir que són catalans, hauríem acabat les lluites violentes i viuríem en pau amb tots els pobles i tothom podria viure tranquil•lament a casa i ben acollit tot foraster”. I penso. I avanço. 2006… 2011. La vida sigue igual, que diria el clàssic porter de futbol. No tinc clar si com reclamava Miserachs el maig de 1979 a l’AVUI, ens cal un Partit Nacional de Catalunya. El que sí tinc clar és que no som ni Guyana ni Grease. Espanya mai és sinònim de democràcia. Espanya és sempre una tragèdia amb olor d’all de superstició i una comèdia d’entrepà de calamars que juguen al mus. És la profecia. Està escrit des de fa anys i panys. Sisplau, diga’m que no som imbècils encara que sigui mentida.
