Bona part dels catalans més combatius, unilateralistes i crítics amb les farses del Procés, tenen dipositades totes les seves esperances en Carles Puigdemont i en els polítics que orbiten al seu voltant. A mi em resulta impossible d’entendre, tenint en compte que ell va ser el capità de la rendició i que, durant aquests anys, l’únic que ha fet ha estat defensar els interessos d’un partit que fa política autonomista, un partit que ell ha presidit fins fa quatre dies. Puigdemont ni vol ni pot salvar-nos de res, ho ha demostrat amb escreix. Puigdemont és el mite que encara ha de caure perquè Catalunya pugui tenir una nova oportunitat. Perquè per molt que digui, això és el que ha fet:
1) Puigdemont, la nit del Primer d’Octubre, va actuar com el president d’un país que ha guanyat un referèndum d’autodeterminació?
No. Després que Turull anunciés amb cara de funeral els resultats d’una victòria, Puigdemont va fer un discurs victimista en què no va dir la paraula independència ni un sol cop.
2) Puigdemont, un cop celebrat el referèndum, va tenir en algun punt la intenció d’aplicar el mandat?
No. Ell mateix ha explicat mil vegades que, durant aquells dies, va intentar pactar unes eleccions autonòmiques amb l’objectiu d’evitar el 155.
3) Puigdemont es va trobar sol a Europa i al món?
No. Qui et reconeix si primer no et reconeixes a tu mateix? Puigdemont no va intentar trobar mediació internacional, de fet el seu govern ho va impedir. Qualsevol que hagi parlat amb algun treballador de les delegacions internacionals, o que hagi llegit els articles que n’ha escrit la Diana Coromines, que estava a la de Copenhaguen, sap que el Departament d’Exteriors va ordenar tancar la paradeta i no moure un dit, malbaratant expressament tots els contactes polítics que s’havien fet en aquells mesos, molts dels quals estaven disposats a posicionar-se a favor nostre o d’un procés de mediació, d’igual a igual, entre Catalunya i Espanya, sobre la nostra independència. Puigdemont va renunciar a aquesta mediació i va donar tot el poder als nostres repressors, va triar relacionar-se amb el govern espanyol en un marc espanyol, és a dir des de la Catalunya atrapada i sotmesa, mirant de negociar unes autonòmiques i fent servir uns mers intermediaris que, a sobre, eren polítics autonomistes.
4) Puigdemont, el 27 d’octubre, va assumir com a vinculant la declaració d’independència del Parlament?
No. Després de tota aquella farsa parlamentària, en què tots es van riure de l’alliberament del nostre país, l’home que en teoria era el nou president de la Catalunya independent va marxar al poble de cap de setmana. Després del 27 no va tornar a dir res públicament fins al dia 29, en què va fer dos tuits sobre, atenció, la victòria del Girona contra el Madrid.
5) Puigdemont presidia un Govern preparat per aplicar la independència?
No. Ni políticament, ni logísticament ni mentalment. Després de dos anys de matraca assegurant que aplicarien el mandat del referèndum, resulta que no s’esperaven que arribarien a un punt en què realment haguessin de fer-ho. I clar, va passar el que va passar.
6) Puigdemont es va fer responsable de les seves renúncies?
No. Es va apuntar de seguida al pacte de sang, mai més ben dit, que van signar entre tots plegats: ells no podien permetre una massacre a Catalunya, van dir, per això van fer marxa enrere, perquè havien de protegir els ciutadans. És a dir, fent servir la gent d’excusa i actuant en el seu nom, van blanquejar la seva rendició política -de cara als catalans- i van mirar de salvar el cul a últim moment -de cara als espanyols.
7) Puigdemont va plantar cara al 155?
No. Va acatar, va marxar de Catalunya i es va presentar com a cap de llista a les eleccions imposades pel 155. Quan va guanyar, en comptes de tornar per combatre la repressió, que és el que havia promès, va acatar el veto d’Espanya i va accedir a triar un substitut. Un substitut que durant tota la legislatura no va fer front a l’Estat ni un sol cop, perquè el fet de trigar una mica més del permès a enretirar una pancarta no compta, per molt que t’inhabilitin. A més, en tots els anys en què Puigdemont ha estat president de Junts, el seu partit mai ha plantejat una estratègia que passi per fer de Catalunya un territori ingovernable, sinó que s’ha avingut a seguir totes les dinàmiques del sistema autonòmic i fins i tot col·labora amb els repressors en ajuntaments i a la Diputació de Barcelona.
8) Puigdemont ha intentat en algun moment fer de Junts un partit que aposti realment per un nou embat amb l’estat?
No. Quan els puigdemonstistes van muntar Junts amb la intenció, teòricament, de desfer-se dels impurs del PDeCAT, van deixar que Jordi Sánchez fos l’únic candidat a la secretaria general. Deixar via lliure als qui en teoria volies fer fora, no sembla la millor manera de reformular-se. Els partits presidits per Puigdemont només han operat amb l’objectiu de disputar-se el ‘poder’ autonòmic amb ERC. Per això els dic convergents, perquè l’espai polític i salarial pel qual lluiten és el de Convergència.
9) Puigdemont, des de l’exili, ha lluitat per alguna cosa que no tingui a veure amb la gestió de la seva situació personal?
No. Si bé en la lluita personal contra la justícia espanyola ha fet avenços molt importants, no ha fet res que per avançar cap a la independència. Fins i tot, segurament per evitar un simple cop de puny, va besar una bandera espanyola davant d’una càmera. Quin tros de líder! El Consell per la República, que s’autodefineix com “l’instrument per acabar entre tots el que aquell dia vam començar”, és un zero a l’esquerra i no ha donat ni un sol resultat perquè no ha fet res, com era d’esperar d’un organisme que pretén fer la independència des de l’estranger.
10) Puigdemont té cap intenció de liderar un embat que faci possible la independència de Catalunya?
No. Si la tingués, com a mínim hauria aprofitat la immunitat europea per tornar a Catalunya i posar contra les cordes la Unió Europea i l’Espanya más progresista de la historia. Ara que arriba un nou cicle electoral, els mateixos que un dia parlaven de tardor calenta i de tsunamis estan escampant que “el president legítim” tornarà aviat per a muntar-la ben grossa. Que es veu que ara sí que sí que sí que sí que sí.
64
65
