Els votants de Vox –els que diuen que votaran el partit d’ultradreta– confien tan poc en els polítics espanyols com els del PDeCat, un partit que tot i no ser unilateralista sí que es declara independentista. El que és normal en els electors que pensen triar el partit d’Artur Mas i Àngels Chacón, no encaixa amb els seguidors de Santiago Abascal. Se suposa que els polítics espanyols són els seus. El que reflecteix aquesta dada, per tant, és que el que rebutgen és la política: no reconeixen com a vàlides les regles del joc de la democràcia –encara que sigui només una democràcia formal–, troben els mètode tous i poc eficaços en la direcció que elles desitgen. Per això, l’única institució espanyola que aproven pel que fa a la gestió de la Covid és la policia –els Mossos també– i no deixen vius ni els governs, ni la UE, ni la monarquia. En canvi, aquesta gent que semblaria d’ordre rebutja en un percentatge molt alt (un 27%) les mesures sanitàries contra la pandèmia, que impliquen l’acceptació d’un esforç cívic i solidari respecte dels altres ciutadans.
Tot això surt en l’última enquesta del CEO, com explica avui Gemma Aguilera. Els que tenen intenció de votar Vox en les eleccions del 14F queden retratats a través de les seves pròpies respostes sobre qüestions diverses. I el mateix sondeig adverteix que aquests ultres poden acabar ocupant 7 o 8 escons al Parlament català. Votants antipolítics fascinats per la policia i l’exèrcit que no volen posar-se mascareta. Per descomptat, són els més bel·ligerants amb l’independentisme i fins i tot amb la concepció de Catalunya no només com a nació, sinó també com a comunitat autònoma: un 35% creuen que hauria de ser “una regió d’Espanya”.
El PSOE i el PP s’haurien d’autoexaminar i admetre que han participat activament en el procés polític que ens ha portat fins a aquest punt. Els de Pedro Sánchez, perquè es van anar desplaçant cap a la dreta més rabiosa fins a formular la promesa electoral de portar Puigdemont “de tornada a Espanya” –com si depengués d’ell– i presumir de controlar la fiscalia. Quan es van decidir a llançar-se als braços de Podem i comprar l’eslògan “el govern més progressista de la història”, ja era tard. Vox encara era allà i el dinosaure era més gran que mai. I el PP encara ha trigat molt més a reaccionar. Li ha calgut trobar-se enmig d’una moció de censura de propaganda per intentar triar el seu camí (per un dia). El CEO deixa els de Pablo Casado en un possible empat amb Vox el 14F, just quan era el seu moment per recollir els trossets de Cs. També han fet tard per desfer-se de l’abraçada de l’os d’Abascal contra Catalunya. I el pitjor és que la seva matusseria ens acabarà esclatant a tots.
1
