La presidència del Parlament és l’últim vestigi de conflicte entre les institucions catalanes i l’Estat. En aquest sentit, pot ser l’última vinyeta d’una aventura col·letiva que no ha conduït enlloc o la primera d’una nova estratègia que recuperi la iniciativa perduda. Certament, no serà el Tribunal Constitucional espanyol qui mantindrà en el càrrec a Laura Borràs, de fet JxCat ni tan sols es planteja fer caure el Govern com a resposta política. Aquest itinerari no porta enlloc. Ara bé, el sector que encapçala Borràs pot començar a treballar -des d’ara mateix- l’escenari posterior a la trencadissa, inevitable, entre JxCat i ERC.
No té cap sentit un Govern d’unitat independentista amb vocació estrictament autonomista. Per tant, un dels dos partits principals -i qui en té més probabilitats és JxCat- haurà d’abandonar l’escalfor dels despatxos per iniciar una feina, des de baix, que li permeti assenyalar les contradiccions del context actual i fer una proposta de cara al futur. Un futur que, si no hi ha grans novetats, passa per enfrontar-se a un escenari amb alguna combinació de la dreta espanyola al poder a Madrid.
L’independentisme trobarà una sortida, és qüestió de temps. Ha passat en condicions molt més difícils que no pas les d’ara. I superarà aquest bloqueig reorientant els actors actuals o, simplement, substituint-los. Les institucions tenen un recorregut limitat, això ja ho sabem, és més enllà que hi ha la solució.
14 
42 
