L’independentisme oficial/institucional ha decidit ressituar-se -almenys majoritàriament- en una línia de col·laboració amb el govern de Madrid, amb un discurs de diàleg i suport a Pedro Sánchez des del Congrés dels Diputats. Naturalment això requereix un argumentari defensiu, centrat en el possibilisme i decidit a buscar l’hegemonia dialèctica a partir de marginalitzar, progressivament, els sectors més combatius. D’aquí la denúncia constant dels “hiperventilats” i del “turbo independentisme”, contraposats a la bona gestió institucional i l’exhibició de voluntat negociadora.
El problema és que, a l’altra banda, continua actuant el “turbo espanyolisme”, exactament amb la mateixa constància que abans. Els hiperventilats del Tribunal de Comptes es dediquen a confiscar bens als independentistes que han tingut alguna responsabilitat pública, sense que els importi si són més dels uns o dels altres. La repressió es manté intacta en els informes policials i els sumaris judicials, sense cap altra novetat que no siguin uns indults ja amortitzats.La descompensació entre un independentisme amb voluntat desmobilitzadora i un front repressiu amb ganes de destruir és sagnant. D’aquí els esforços titànics del conseller Giró per trobar una sortida institucional que ja veurem quin recorregut tindrà. I d’aquí, també, les crides desesperades d’una Caixa de Solidaritat exhausta i de recaptació minvant. Dit d’una altra manera, sense “turbo independentisme” no hi ha ni resposta al carrer ni diners al compte.
