Durant els últims anys hem patit de manera especial la manca d’unitat entre els partits i actors independentistes. A força de colps hem après que promoure la desunió és l’estratègia dels que no volen fer res per culminar el procés d’independència. Com que normalment per avançar calen acords i consensos, és suficient que algú se’n desmarqui per crear una situació de bloqueig.
Aquesta dinàmica perversa té una derivada més subtil, però igual de nociva. Quan passen coses que obliguen els partits i entitats a una reacció conjunta (perquè malgrat tot la gent no perdonaria una altra cosa), aquesta acostuma a ser una escenificació buida de contingut. Va passar amb la sentència de l’1O o amb la inhabilitació del president Torra, per exemple. Es va pactar una resposta conjunta que consistia en què no hi havia pròpiament cap resposta.
Aquesta setmana ho hem tornat a veure. Durant els mesos que ha durat la investigació dels telèfons que han estat atacats amb Pegasus, l’independentisme també ha preparat la resposta política i jurídica a la nova agressió de l’Estat. De tal manera que l’endemà de la revelació de l’escàndol per la revista New Yorker, vàrem tenir una foto de la plana major de l’independentisme a Brussel·les. Però no va passar d’una imatge.
Al més pur estil del govern britànic, que acceptava reunir-se amb el règim franquista per negociar sobre Gibraltar a canvi de no parlar del tema, les fotos d’unitat independentista han deixat de tenir contingut. L’altre dia al Parlament Europeu, amb esperar el torn de preguntes del periodistes n’hi va haver prou per constatar que a banda del discurs d’indignació no compartien gaire res més. La resposta política conjunta de l’independentisme era inexistent. I la jurídica també.
En efecte, tot apunta que les coses continuaran com fins ara. Uns apuntalant com fins ara el govern espanyol a canvi de res, i els altres posant en evidència que aquesta estratègia és errònia sense cap capacitat per provocar un canvi. Un escenari en el què el PSOE ha donat mostres de trobar-se la mar de còmode, per cert. Si més no, encara és hora que hagi de fer algun gest o prendre alguna decisió en contra dels seus interessos.
La mala notícia és que facin el que facin els partits independentistes, barallar-se o posar-se d’acord per a no fer res, el resultat és el mateix. Sense anar junts no van enlloc, però quan es posen d’acord tampoc es tradueix en res. D’una manera desmobilitzen la gent fent-la emprenyar, i de l’altra la desmobilitzen fent-la confiar en què s’està fent el que cal. Sigui com sigui, més desorientació i desengany.
L’escàndol de l’espionatge no és el pitjor que ha fet l’Estat contra l’independentisme, ni de lluny. Per tant, no es pot esperar que la resposta sigui més contundent que davant l’existència de presos polítics o quan s’han suspès diputats o inhabilitat presidents. S’ha imposat l’estratègia d’evitar el conflicte i intentar apuntalar la versió menys dolenta d’Espanya per consolar-se pensant que podria ser pitjor. I qui dia passa any empeny.
El govern de Pedro Sánchez sap que pot acabar tranquil·lament la legislatura faci el que faci. Però també sap que de tant en tant haurà de fer gestos per mantenir de cara enfora el relat que el problema s’ha acabat. Pegasus ha tornat a posar el problema català al mapa (quant temps feia que no parlava de nosaltres el Washington Post?) perquè el tema de l’espionatge és llaminer. Però ara mateix tot sembla indicar que l’independentisme no li sabrà treure cap rèdit.
L’espionatge massiu dirigit a les institucions i líders polítics catalans (que afecta notòriament el Parlament, el Govern, diputats a Madrid, eurodiputats, les principals entitats, etc.) hauria de ser la gota que fes vessar el got. Bàsicament perquè no és cosa del PP ni del deep state. És la forma d’agrair el suport català que Sánchez va rebre per arribar i mantenir-se al govern espanyol. És la humiliació que remata la presa de pèl que ha estat la faula de diàleg.
Però no. El meu pas per les institucions em fa ser molt pessimista sobre la capacitat i la voluntat del lideratge del país de fer el que toca. Tothom entendria, a casa nostra i al món, que diguéssim que fins aquí podíem arribar. Que s’ha acabat el crèdit del PSOE i Podemos i, en conseqüència, l’etapa de distensió. Si algú aprofita la teua disposició al diàleg per fotre-te-la, qualsevol resposta en clau de reprendre la confrontació està totalment justificada.
ERC, Junts i la CUP haurien de trencar els seus pactes amb els socialistes i els comuns, a Catalunya i a Espanya. Però no ho faran a no ser que la gent, des del carrer, els faci la situació insostenible. A aquestes alçades ja sabem que si van junts és que no van enlloc. Només avançarem pel camí que marqui la gent mobilitzada, sense esperar que ho faci cap partit, ni vell ni nou.
33
1
