Si un indult no és polític

Un dels exercicis més entretinguts que es poden fer actualment en relació a la política catalana i l’espanyola és observar els esforços del PSOE i el PSC per presentar com un simple procediment administratiu la (suposada) tramitació dels indults per als presos polítics de l’1-O. El govern espanyol no para de repetir que ho està estudiant –o que ho farà, perquè de moment el Tribunal Suprem té l’informe aturat i dona a l’executiu de Pedro Sánchez un confortable marge per rentat-se’n les mans– perquè és un tràmit obligat. Com si no tingués cap càrrega política. És una resposta que repeteixen com lloros. Aquest diumenge ho feia el ministre de Sanitat i candidat a les eleccions al Parlament, Salvador Illa, en una entrevista a El País. Tenen la pretensió que l’argument serveixi per als que volen veure els presos al carrer –”tranquils, ho estudiarem, no ens queda més remei”– com per als que no ho volen –”què voleu que hi fem? No ens queda més remei”.

Evidentment, no convencen ni uns ni els altres. Poques coses poden ser més polítiques que una mesura de gràcia que no està vinculada ni tan sols a aquest informe preceptiu que se suposa que prepara el Suprem com tribunal sentenciador, que és tan obligat com ignorable, perquè no és vinculant. Per tant, com sempre, com en tots els indults que s’han denegat i els que s’han donat, la decisió és exclusivament del govern espanyol. I s’hi haurà d’enfrontar tard o d’hora.

Tampoc hi ha gaire coses més polítiques que estar jugant amb aquesta opció durant mesos mentre el Suprem va tombant tercers graus –perquè la Fiscalia (de quién depende?) ho demana– i alhora que es juga amb el temps per redactar la suposada reforma del Codi Penal, de la qual només se sap que més d’un any que se’n parla. I el que és definitivament polític és triar generar un debat buit sobre la possibilitat de l’indult i sobre la imaginària reforma del Codi Penal i negar la possibilitat de ni tan sols parlar de l’amnistia, que hauria de formar part de la cerca d’un mecanisme perquè els catalans puguin decidir què volen ser. No hi ha res més polític que decidir que no hi pot haver cap negociació política per a un problema polític.