Encarem la setmana de la gran reunió. La quarta d’una cadena de reunions que, de moment, només han servit per anunciar noves reunions. Aquesta col·lecció de nines russes del reunionisme va començar amb una trobada a Madrid entre la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, i el seu homòleg al govern espanyol, Fèlix Bolaños, dos dies abans de Sant Joan. D’allà en va sortir l’anunci que es prepararia una reunió entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez. Al cap de dues setmanes, Bolaños va tornar la visita a Vilagrà: va venir a Barcelona per anunciar la data de la trobada entre presidents. Una setmana més tard, els presidents es veien cara a cara, aquesta vegada a Madrid, per acabar anunciant que la taula de diàleg es reuniria l’última setmana de juliol. Per mantenir el suspens, no en van dir la data exacta. Estem esperant.
No sabem si serà dimecres, dijous o divendres. Però aquesta setmana hi haurà una escenificació de l’anomenada taula de diàleg. El serial de reunions a dues voltes s’haurà acabat, o almenys la temporada. Aquesta vegada hauran d’anunciar alguna altra cosa i no pas una nova reunió imminent.
L’agenda antirepressiva i la desjudicialització de la política catalana –que no fa res més que intentar sortir del pantà dels tribunals– és la primera condició posada per ERC. I hem de dir ERC, perquè Junts no ha donat fins ara cap senyal que faci pensar que hi tindrà representació. Més aviat al contrari (tot i que això pot no voler dir res). Sigui com sigui, la part catalana demana, per començar, una llei d’amnistia, cosa que la part espanyola no està disposada a posar sobre cap taula.
De fet, la part espanyola no està ni en el punt de reformar l’article del Codi Penal sobre la sedició que va servir per condemnar els líders del Procés que van estar a la presó. El PSOE està teixint una teranyina perversa en aquesta qüestió, insistint que “no hi ha majoria” per fer aquesta reforma i que espera que ERC s’hi decideixi. Com si ERC no la volgués. El que no pot acceptar ERC ni cap partit independentista –i ni els comuns, que són els pares de la idea de reformar el Codi Penal– és un retoc de mínims del maleït article que serveixi per fer-lo més presentable de cara a Europa. Un maquillatge que a més a més pretenen que impliqui la tornada i entrega dels exiliats que queden. Quan parla de reformar l’article de la sedició, el PSOE parla de la concessió final, d’una rendició baratíssima de l’independentisme, com ja va pretendre que fossin els indults. I hi ha coses que són impossibles. O haurien de ser-ne.
3 
2 
