La divisa lingüística o nacional habitual -la màxima més màxima- marca quatre fites al mapa: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Les quatre ciutats, com sol passar, tenen característiques pròpies, ben diferents entre elles. El mal, però -el mal lingüístic i nacional-, queda determinat pel meridià: al nord i al sud. Salses és una ciutat en què el francès ha substituït el català i a Guardamar el castellà l’ha arrasat. Salses i Guardamar són creus de terme i per això hi són, al pavelló, però amb una població poc significant. Al nord i al sud són Perpinyà i Alacant les que marquen el caràcter i la referència. Mana el cens, i ja se sap que la gallina de dalt caga a la de baix.
Perpinyà i Alacant -ai!- constaten la suplència lingüística als dos pols del nostre mapa. El francès i el castellà són els idiomes que les defineixen. El català n’és una anècdota, de l’una i de l’altra, un residu amb una voluntat de pervivència persistent, però poc o molt accentuada, i el fenomen té escasses possibilitats de reversió.
Aquests dies s’ha parlat d’Alacant, ciutat on les darreres eleccions han deixat el govern municipal en mans de PP i Vox, que sumats fan majoria absoluta. Els populars han tret 14 regidors sobre 29; Vox, quatre. Aquest darrer partit -fill o net del decret d’unificació de 1937- acaba de celebrar el mando en plaza presentant al plenari consistorial una declaració que exigeix que la ciutat passe a ser considerada de predomini lingüístic oficial castellà. L’adjectiu “oficial” és ací determinant. Perquè el castellà ja és la llengua que predomina a la ciutat extraoficialment. Però, mentre no ho siga “oficialment”, les lleis educatives i lingüístiques de les Corts valencianes consideren encara la capital del sud com a valencianoparlant. I això, per exemple i no és poc, afecta els plans escolars dels centres educatius alacantins. És a dir, l’ús del català a les aules.
A la ciutat de València hi ha una presència del català més consistent que a la d’Alacant, però en percentatge, ausades ma via i tapa’t. Poca cosa. Poca cosa en el total. A València és difícil sentir pel carrer el valencià, però els valentins encara el consideren una bandera pròpia. No a Alacant. Allà el valencià és vista molt més com una llengua -llengua, en el millor dels casos- “de poble”. Encara pitjor, molts dels alacantins capitalins veuen el valencià com una llengua impròpia, “de valencians”, i ells no se’n senten. Molts alacantins es consideren alacantins i gràcies. O alacantins i espanyols, però aquesta darrera adscripció, com el valor en la mili, ni es qüestiona.
A València hi ha, encara, anticatalanisme. Un anticatalanisme que perviu i que reviscola amb més o menys força segons els moments i les necessitats, però no hi ha antivalencianisme, que ja seria el súmmum. L’anticatalanisme no qüestiona el “valencià”. El gasta com un recurs propi per frenar el “català”. És a dir, per frenar-l’ús sincer, honest i efectiu del mateix valencià. Però els habitants de la ciutat -els valentins- rares vegades ataquen frontalment el valencià, tot i que molts el consideren un residu folklòric que hauria d’extingir-se sense donar més la vara. Els alacantins, per contra, sí que ho fan. Allà l’anticatalanisme no és gaire efectiu. N’és molt més l’antivalencianisme. Alacant es reafirma contra València, no contra Catalunya. Aquest antivalencianisme ha fet de reactiu electoral tan eficaç com l’anticatalanisme a la ciutat de València.
Què ha passat amb Alacant? Com és que aquesta ciutat ha acabat reafirmant-se exclusivament a través del seu territori provincial i sempre enfront de la ciutat de València? Cal buscar l’origen d’aquest episodi desnacionalitzador -que desarticula i mutila sentimentalment el País Valencià- en la divisió provincial espanyola de 1833. Alacant ja tenia “caràcter”, ja era una ciutat amb dinàmiques singulars que havia anat prenent volada des del final de la guerra de Successió, l’abolició dels furs i la crucifixió del regne, però la creació d’un espai vital que donava aire a la seua singularitat li va permetre contemplar el món des del propi melic i començar a bregar per consolidar aquella realitat. No és estrany, doncs, que quan els partits valencianistes durant la segona república van intentar impulsar l’estatut d’autonomia -amb Catalunya com a referent- els recels i les reticències més sòlids arribaren des de la ciutat d’Alacant.
Enric Valor -rondallista, novel·lista i gramàtic-, valencià de Castalla, comentava que abans de la guerra del 36 ell havia anat a Alacant a treballar i que “allà es parlava valencià. Una modalitat tan suau i bonica com la de la Marina. Se sentia a tot arreu i, sobretot, als barris més humils, però sobretot a les botigues, on era la llengua més efectiva de comunicació. Hi vaig anar a treballar al setmanari El Tio Cuc, una publicació satírica que havia començat a editar el 1914 Josep Coloma i que tenia una forta repercussió social”. “La substitució lingüística a Alacant -continuava Valor- es dispara durant la postguerra. L’expliquen molts factors. Bàsicament, la deserció dels parlants, com ha passat en altres ciutats del país, i una immigració enorme, que no s’hi ha integrat perquè no s’hi podia integrar de cap manera”.
La castellanització d’Alacant és un fet. Com també ho és que des de diversos àmbits hi ha intents per frenar-la. Àmbits tan consistents i prestigiosos com la mateixa universitat. La realitat lingüística -que respon a una realitat social municipal- queda també mitigada amb l’adscripció provincial d’unes comarques, com les Marines, l’Alcoià o el Comtat, on el català és hegemònic. Almenys per ara. Però el creixement humà del sud del país s’ha desbocat i tot aquest contingent humà -procedent de Múrcia, Castella i de tot Europa- no troba cap avantatge a aprendre català. No en tenen cap necessitat. Alguns dels guetos definits per turistes permanents o per jubilats europeus que s’han enramat a la comarca de la Marina ni tan sols consideren beneficiós entendre el castellà.
Com es pot entendre millor Alacant? Josep Vicent Mateo i Emili Rodríguez Bernabeu -intel·lectuals locals solvents- van pensar la ciutat en dos llibres de referència necessària, Alacant a part i Alacant contra València, potser superats pels fets i les noves realitats, però d’un interès irrebatible. Uns altres teòrics, com Brauli Montoya, han donat resposta en diversos treballs al procés de substitució lingüística de la ciutat i del sud del país.
Alacant es mou entre el recel de les comarques veïnes -el mateix que suporta qualsevol ciutat poderosa-, la indiferència de la capital del país, que no té més melic perquè no sap on trobar-lo i la recuperació de velles quimeres i trampes -el Sudeste, que la lligaria políticament amb Múrcia. En tot cas, es pot convertir en un dels frens més efectius contra la recuperació lingüística i nacional del país.
Escriu Rodríguez Bernabeu: “Alacant no ha estat mai una ciutat agrària. El comerç és el motor que la va impulsar, el seu punt de partida en el passat. L’ascens alacantí -de la ciutat d’Alacant, vull dir- s’obra gràcies a la destrucció del Regne de València. La desaparició del regne va permetre a una classe dominant alacantina d’entendre’s amb el poder central de Madrid i crear la seua pròpia regió: la província d’Alacant. […] Alacant. a l’inrevés de València, ha menystingut l’element agrari. L’element agrari ha estat marginat a la ciutat d’Alacant. Els nadius de les partides rurals del municipi (l’Alcoraia o el Moralet, Montnegre o Bacarot, l’Horta o la Canyada) han estat maltractats a Alacant, on domina una mentalitat de senyoret i de finor extremadament nociva”.
Què passa a Alacant? És necessari interessar-s’hi. Conèixer els ressorts que permeten explicar un puntal del país, el centre d’una àrea on viu més d’un milió de persones. Si Alacant renuncia a parlar “valencià”, si consuma el rebuig a formar part -ni que siga sentimentalment- del País Valencià, els mals que se’n derivaran seran immensos. Més àcids encara dels que ja patim.
