“… a por ellos, con la paz y la palabra. Porque somos infinitamente más y, sobre todo, porque somos infinitamente mejores, a por ellos, porque ¡basta ya!“. Aquest doble “a por ellos” el va llançar la periodista Victoria Prego davant de la massa que omplia la Puerta del Sol, el 14 de juliol de 1997, en protesta per l’execució, anunciada i realitzada, de Miguel Ángel Blanco a mans d’ETA. L’empatia social davant d’un crim amb compte enrere va fer que, des del punt de vista de l’Estat, l’assassinat de Blanco es convertís en una formidable font de legitimació del règim polític -que, al capdavall, provenia d’una dictadura-, fins el punt que les mobilitzacions van ser de dimensions extraordinàries no només a Madrid, sinó també a la resta de l’Estat, Euskadi i Catalunya incloses. La crueltat extrema d’ETA contra la fermesa democràtica del sistema, era el plantejament. I un nacionalisme espanyol que, finalment, perdia els complexos i aspirava a reprendre la lluita per l’assimilació de bascos i catalans que havia quedat a mig fer al final de la dictadura.
Aprofitant l’onada popular, l’Estat guanyava si ETA alliberava Miguel Ángel Blanco, i l’Estat guanyava si el mataven. És cru, però és així. Blanco no era ningú. No era un empresari als que se’ls permetia, sistemàticament, el pagament del rescat, ni tampoc un membre de les elits madrilenyes com Diego de Prado y Colón de Carvajal, a qui Joan Carles I va pagar de la seva –ben nodrida– butxaca un rescat a ETA, tal i com figura a l’agenda del general Manglano, director dels serveis d’intel·ligència durant els anys vuitanta i noranta. El rei d’Espanya finançant ETA? Doncs sí, perquè el segrestat era el germà de l’administrador de la fortuna privada de l’actual emèrit. Allò va costar entre 600 i 700 milions de pessetes, uns 4 milions d’euros d’ara, en un moment en què un cotxe utilitari costava 2.000 euros. Una xifra descomunal… Però no, Miguel Ángel Blanco era fill d’un paleta.
I allà va començar una immensa operació mediàtica, la més gran que recordo. Tots els mitjans de comunicació, tots, van haver d’incorporar un llaç blau a les pantalles o a les capçaleres. Tots els periodistes que apareixien en directe o en video, tots, havien de portar el llaç blau a les solapes, obligatòriament. Jo aleshores treballava ni més ni menys que a la delegació de Madrid de TV3, potser algú ho recordarà. No me’l vaig voler posar. Només un altre company de Sant Joan Despí va fer el mateix. TV3 s’hi va abocar furiosament, a tot allò. Ho dic perquè em sembla que hi ha qui idealitza el passat d’una televisió que puc afirmar que no era pas com la recorden.
I a la salvatjada d’ETA, la principal, s’hi va afegir el cinisme amb què l’Estat va preveure i aprofitar l’assassinat. Han passat els anys i a alguns dels protagonistes se’ls ha afluixat una mica la llengua. A Jaime Mayor Oreja, aleshores ministre de l’Interior, li han preguntat, aquests dies, “Com s’explica això a uns pares? I encara se li nota la fredor “… No hi va haver vacil·lació, no hi va haver cap debat. No els ho vam dir expressament, però els pares de Miguel Ángel van ser exemplars. El seu pare i la seva mare, que han mort fa poc, eren un matrimoni exemplar, una família excepcional que ni tan sols van preguntar. No van posar cap dificultat, ni la més mínima. No van implorar, no van demanar. Fonamentalment, es van posar en mans de la providència“. No van ni implorar al ministre, pobra gent. Ara bé, un cop enterrat Miguel Ángel Blanco sí que, des de Madrid, van tenir la precaució de professionalitzar la germana, Marimar Blanco, amb un sou astronòmic en una fundació que es van inventar. Passats els anys, ara treballa per a Isabel Díaz Ayuso, a Madrid.
L”a por ellos’ fundacional de fa vint-i-cinc anys ha persistit i arriba fins avui. I aquell Estat, cínic i manipulador, continua vivint a costa d’una opinió pública que ells mateixos s’encarreguen de moldejar i puerilitzar. ‘A por ellos‘, diuen els que manen, alhora que (ens) assenyalen amb el dit.
434
19
