L’Estat espanyol fa massa temps que no té cap incentiu de negociació amb Catalunya. No té res a perdre des dels dies posteriors a l’1-O, quan l’independentisme institucional va avortar la revolució pacífica que havia començat. A hores d’ara, ni la Generalitat ni la societat civil no representen cap amenaça per a la unitat d’Espanya ni tampoc no plantegen cap mena d’inestabilitat econòmica o social que pugui perjudicar aquest estat. Al contrari, el partit que ostenta la presidència del país és el garant de l’estabilitat espanyola, i Junts i la CUP són irrellevants en l’aritmètica madrilenya. En paral·lel, l’independentisme deambula per l’autonomisme sense cap estructura l’estat, sense aliats i sense cap pla que garanteixi l’èxit de la unilateralitat. Tampoc té èxit la submissió al PSOE i la súplica d’un diàleg que no arriba.
En aquestes circumstàncies, l’independentisme institucional -el dels despatxos i el de les elits de la societat civil- necessita refer-se. Probablement, amb nous lideratges que puguin recollir el capital acumulat i refer la unitat recuperant aquell esperit que va fer possible l’1-O i que no s’ha tornat a veure. El PSC, els Comuns o qualsevol altra sigla que opera en un país que considera nacionalment normal, treballa per assolir el poder i gestionar-lo, no pas per canviar-lo. I és legítim. Però l’independentisme català, conceptualment, era revolucionari i popular, fet que el convertia en un moviment singular a Europa i diferenciat d’altres projectes d’independència en què eren les elits les que arrossegaven el carrer i no a la inversa.
La composició de lloc és gris, sense èpica i amb el país al llindar del precipici nacional. La llengua, l’escola i els mitjans de comunicació, els últims supervivents de l’autogovern, contra les cordes, el Govern dividit, un dels dos partits hegemònics en deconstrucció, l’altre, cada vegada més engolit pel pragmatisme autonomista, i el tercer, nedant entre dues aigües i sense voler fer-se gran.
En tornar de Setmana Santa, tindran ja el cap posat en les eleccions municipals del maig del 2023 com una segona volta de la guerra fratricida del 14F. I mentrestant, el PSC aprofita la pilota de partit que li serveix en safata un independentisme que ha renunciat a tota revolució. Ja ho diu el CEO, si del que es tracta és només de gestionar la colònia, el PSC és una màquina de gestió del poder molt més precisa que ERC o Junts. Queda un any de coll. Si es perd el partit, haurà perdut tota una generació de catalans i no només les elits polítiques del país.
2
5
