Espanya és un país objectivament racista. La realitat és aquesta i no cal continuar amagant-la. El fets desgraciats de Melilla, amb la mort de desenes d’immigrants sudanesos intentant saltar la tanca, han estat una prova més —si és que en calien més— d’aquest racisme que, a força de no voler ser reconegut s’ha quedat inserit com un tret propi d’una forma particular d’entendre el món. És també des d’una actitud de menyspreu cap a éssers que vistos com a inferiors que es pot bastir un imperi i fer negoci amb els esclaus, persones traslladades d’un continent a l’altre sense manies. Un art en què van excel·lir famílies catalanes, per cert. Famílies catalanes que entren en el mateix paquet. En el paquet del que és objectivament racista.
Aquesta consideració d’Espanya com un país racista s’haurà de mantenir fins que no s’adoptin mesures de correcció en qüestions com la de la tanca de Melilla, on sembla que no hi ha cap voluntat de solució. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha posat en evidència el seu cinisme amb unes declaracions bastant sinistres sobre un operatiu que, miri per on es miri, ho té tot menys la consideració d’exemplar. La forma amb què Sánchez s’espolsa les responsabilitats sobre els fets glaça; el desinterès absolut respecte a la investigació reclamada des de diversos fronts indigna.
Tampoc ha servit de massa que en el govern de coalició hi hagi un partit, Unidas Podemos, que estigui associat a la defensa dels drets humans. La seva resposta ha estat terriblement tèbia, quan s’està parlant de la mort d’una trentena de persones en condicions inhuamnes. La portaveu del govern, Isabel Rodríguez, en una roda de premsa conjunta amb la ministra morada Irene Montero ha evitat fins a cinc cops que respongués qüestions relacionades amb Melilla. Increïble. Però és que encara resulta més increïble que la revolucionària Montero s’hagi quedat callada.
En tot cas, tampoc hauria de sorprendre perquè no és poca l’esquerra que, pel que fa als drets humans, mostra una voluntat merament declarativa (és a dir d’expressar-s’hi a favor) abans que defensa efectiva (és a dir, comprometre’s clarament amb els drets humans a tot arreu i per tothom igual). Molts partits d’esquerra acostumen a defensar només els drets humans dels del seu costat. El mateix fan els partits de dretes. En general, no hi ha millor defensa dels drets humans que la que es fa des de l’activisme. Els partits van a la seva, tapen i destapen draps bruts a conveniència.
3
2
