Una de les peculiaritats d’aquesta llarga crisi política són els símptomes de nerviosisme que emeten, de forma creixent, els poders reals del règim polític espanyol. El daltabaix social que ha generat una força com Podemos i, sobretot, el conflicte entre Catalunya i el sistema derivat del 78 estan començant a desesperar, simultàniament, l’entramat econòmic/financer de Madrid i els alts funcionaris de l’Estat, en especial els que encapçalen el complex repressiu judicial, policial i militar. Un símptoma tan evident com la victòria de Vox a la plaça africana de Ceuta dona una idea molt clara de què es vota a les casernes.
La simple possibilitat d’un pacte entre un partit sistèmic com el PSOE amb l’esquerra postcomunista i els partits que estan a la frontera o fins i tot més enllà dels límits del règim del 78 està generant una poderosíssima coalició, liderada per Felip de Borbó, que té pànic a una mínima democratització de les institucions. Aquestes elits madrilenyes constaten, amb terror, que el PSOE podria bascular, per primer cop des de la transició, cap a un sistema més obert, que els dificultés el drenatge del BOE i, fins i tot, avancés cap a alguna mena d’assumpció de responsabilitats pels crims i els robatoris comesos durant la llarguíssima dictadura franquista.
És possible que aconsegueixin aturar aquesta possibilitat, amb una gran coalició in extremis o, fins i tot, a costa d’unes noves eleccions. Però qualsevol d’aquestes opcions encara els acosta més a la fi d’un sistema rígid, però que trontolla i que només sap respondre amb la violència i la represàlia.
