Més enllà dels resultats concrets de la cimera entre França i Espanya -com totes les cimeres, carregada de boato i aparences forçades-, la trobada diplomàtica ha servit d’excusa a l’independentisme català per mirar de retrobar-se en una unitat logística. L’estratègica esperarà temps millors. Les desavinences entre Òmnium i l’Assemblea no són noves, però sempre han estat salvades en favor de la força que els ha donat i els dona la confluència. Les d’Esquerra i Junts també són velles, però aquestes, que sempre s’havien salvat pels pèls, ara s’han desintegrat. Les declaracions, interpretades o literals, del senyor ministre espanyol de la Presidència, Félix Bolaños, van encendre la foguera de la protesta prèvia. I la protesta, prèvia i general, va fer de ressort útil per a la coincidència entre associacions i partits polítics.
Hi ha gent dins l’independentisme que viu només còmoda covada en la discrepància alterada -que sembla viure’n, de la discrepància-. Alguns van més enllà encara i consideren que tots els altres -els que no pensen com ells- són miserables i traïdors en grau superlatiu o en un altre de més superior. Proclamen que només ells tenen la raó -com sol proclamar tothom, sí-, però, a més, hi afegeixen la necessitat vehement de destruir l’adversari. De fer-lo desaparèixer gairebé físicament. Analitzant què diuen, sovint tenen unes certes raons, però acompanyen aquestes constatacions amb una fúria dissolvent.
Fins ara l’aspra realitat ha demostrat que l’independentisme només té marge i alguna possibilitat d’èxit si fa el cor amable i és capaç d’actuar conjuntament. En moments menys esgarrats aquesta necessitat s’ha complicat fins a extrems frenètics, però ara és impracticable. Hi ha una majoria independentista al Parlament que és incapaç d’articular un govern o, almenys, de coincidir en alguna línia mestra. La concentració anticimera, per tant, la recuperava, aquesta necessitat. I l’experiència no va ser frustrant. Fins i tot els més àcids poc o molt ho van veure així. Els xiulits a Oriol Junqueras no van passar de ser una anècdota -amplificada o reduïda per segons qui-, que el president d’Esquerra va assumir sense alterar-se gaire. Esquerra Republicana ha acceptat que la seua presència al carrer entre independentistes és conflictiva. En tot cas, el conflicte no hauria d’anar més enllà de les mostres lògiques de desaprovació. Els discrepants, els que es consideren envescats i burlats, es poden encebar tant com vulguen amb els polítics electes i els seus partits, però haurien de buscar per a les expressions més agres uns moments que no siguen els de la difícil confluència pública. Si és que consideren que tots els colors de l’independentisme són necessaris per a anar algun lloc més llunyà que l’actual.
En aquest sentit, la manifestació va ser un èxit. Trenta mil persones en un matí faener i una protesta que va aconseguir just el ressò que buscava no és pa sucat en oli de gira-sol. Hi ha gent que considera que “els nostres representants ja no ens representen” i hi ha dirigents polítics molt agreujats per la violència verbal que suporten i que entenen desproporcionada o directament injusta. Hi ha de tot.
Potser és cert també que l’independentisme necessita noves opcions polítiques que vulguen ser més coherents en els fets, però ara no hi són. I això de moment és foc de garbons. Per tant i mentrestant, la unitat almenys logística és necessària. Tant com ho serà quan aparega una altra sigla que puga cobrir les exigències dels més exigents. Aquests exigents no haurien de perdre el món de vista. Cap indicador garanteix que la nova opció fulminaria totes les altres. I els acords, logístics i estratègics, seran igualment necessaris. Qui vulga pot somiar, moll, en el Partit Nacional Escocès. Bon profit. Catalunya no és un país de convergències totals. I encara menys el catalanisme o l’independentisme. A tot estirar, la vella Solidaritat o l’ara també vell Junts pel Sí. Per tant, aquell que considere que la independència arribarà a còpia de concentrar tots els vots en una única opció després de deslegitimar i destruir les restants no té prou bilis per a segregar.
Hi ha hagut la cimera -i un insípid Tractat de Barcelona més pla que una llisa-, hi ha hagut la concentració i una manifestació. I hi ha hagut també l’efímera participació del president de la Generalitat. Quan els ambients més tensos de l’independentisme van saber que el president espanyol hi havia convidat el seu homòleg català van fer un esclafit a les xarxes. Debades. Pere Aragonès no hi tenia cap paper. Sánchez el volia com a recepcionista, al costat de l’alcaldessa de Barcelona, la presidenta de la Diputació, la delegada del seu govern, el comandament militar que manava la tropa parada per a l’ocasió i poc va faltar perquè hi haguera també el director del MNAC. Potser era dins. Pepe Serra és un home de colps amagats. L’amfitrió de la festa era Sánchez. I l’independentisme que es va activar no entenia cap motiu. Pere Aragonès hi havia de ser, per lògica i per obligació. Per marcar l’asfalt de l’entrada. Perquè açò encara és casa nostra. El president hi va anar va amollar les tres o quatre cosetes de catecisme bàsic que els havia de dir i se’n va anar abans de la interpretació dels himnes constitucionalistes. Ben fet. La Marsellesa encara té una certa gràcia, però a la Catalunya del Nord als angelets de la terra els en fa tanta com ací la Marcha Real.
A la vista del contingut del fat Tractat de Barcelona, al remat la cimera hispanofrancesa només ha servit perquè l’independentisme català haja sentit la necessitat de recuperar la unitat logística. Més prima és la llonganissa de Pasqua.
12
6
