La mala comunicació com a eina política

Des de fa un anys, quan l’administració l’espifia sempre s’acaba atribuint a un “error de comunicació”. “No s’ha explicat bé” és tota l’autocrítica possible. Aquest argument s’ha tornat a utilitzar aquesta setmana per part del Govern per respondre a la convulsió que ha desencadenat un estrany pla per blindar la immersió lingüística en català amb una reforma legal que la retalla, o que si més no posa un límit explicit on fins ara hi havia un sobreentès que donava més marge a aquesta tècnica pedagògica. El pla és un desastre: d’una banda, difícilment convencerà els tribunals espanyols –els únics que actuen a Catalunya– i, de l’altra, ha provocat la indignació d’amplis sectors del catalanisme i l’independentisme.

Aquesta crisi corre paral·lela i amb interseccions al daltabaix general que hi ha al sector de l’educació, on el problema de com aplicar l’abstracta proposta del Govern i del Parlament per afrontar la sentència del 25% de castellà –es diposita tota la responsabilitat en els centres– es barreja amb el xoc per moltes altres raons dels mestres amb la conselleria. O potser de la conselleria amb els mestres. Perquè feia anys que es covava, però va esclatar en el moment en què el conseller, Josep González-Cambray, va decidir fer l’anunci sorpresa del nou calendari escolar. Cambray volia que fos una operació ràpida i contundent per portar la iniciativa. I ha acabat ficat en un vesper d’on, probablement, no sortiran vius ni ell mateix ni els sindicats del sector, que s’han cremat amb sis dies de vaga en un mes i ara han de decidir si són capaços de doblar l’aposta. L’enrocament que en queda perjudica tothom. Així serà impossible preparar i començar a temps i en condicions el curs que ve.

Enmig d’aquest desori, la batalla pel relat s’acarnissa. La comunicació, que té la culpa de tot, també deu poder ser la solució per a tot. Opacitat, comunicats a altes hores de la nit que provoquen una rèplica encara més a deshora i convocatòries de premsa redundants per contraprogramar el rival i per donar informacions que ja s’han filtrat i que a més a més queden absurdament embargades. I tot això fet des del Govern. Soroll i més soroll, respostes que no responen a les preguntes, ambigüitat. Gens de transparència. Si no s’entén què diuen, no se sabrà –de moment– si està bé o malament. La mala comunicació com a tàctica i com a eina política.