El cas de Pau Juvillà torna a posar sobre la taula un debat que la dissidència en general i l’independentisme molt especialment hauria d’afrontar: fins on s’ha de portar la desobediència? L’acord del de desembre d’una majoria molt àmplia –incloïa fins i tot el PSC, passant pels comuns, Junts, ERC i la CUP– es basava en el fet que la sentència no és ferma. El dictamen aprovat establia que Juvillà havia de conservar l’acta de diputat mentre la sentència no fos ferma. Aquest argument és gairebé un tecnicisme per guanyar temps, però no resol la qüestió. Què passarà quan la sentència sigui ferma? Tots aquestes formacions, inclosa la mateixa CUP, l’acceptaran i l’acataran?
En una democràcia madura, on el contracte social sigui majoritàriament acceptat i no hi hagi un gruix important de la població mancada de drets fonamentals i que pateix repressió i fins i tot violència policial, acatar les sentències judicials sembla raonable. Però no és aquesta la situació de Catalunya, no és aquesta la relació entre el 52% de la població i les estructures de poder de l’Estat. És per això que hi ha desobediència civil en casos com el de Juvillà, perquè és inacceptable que s’obligui un electe a retirar un símbol vinculat a la llibertat d’un balcó –sigui el balcó que sigui. La resistència, per tant la desobediència, és l’única resposta possible. Però aleshores s’activa el Codi Penal i les conseqüències són greus.
S’ha de decidir, per tant, si aquesta via de desobediència ha de tenir un límit, quin límit ha de ser i si té sentit una desobediència limitada. Ja es va passar per aquest camí amb el cas de Quim Torra, primer desproveït de l’escó de diputat –amb una gran crisi interna, una de moltes de l’independentisme– i després amb renúncia al càrrec de president per decisió seva, un cop la sentència va ser ferma. Repetir el mateix circuit cada vegada només porta a convertir en un ritual estèril la desobediència, tot i el convenciment que l’ordre desobeïda és injusta i inacceptable.
