Això del 78, -ni m’agrada dir-li pacte, ni m’agrada dir-ne Transició- va tenir cert avantatge. Si es fa un repàs la bibliografia de principis del vuitanta, escrita per antics factòtums i tòtems del règim que es van posar l’americana de la democràcia liberal, hi havia cert complex. De fet, Espanya era l’únic règim occidental on havien guanyat els feixistes, es van perllongar en el temps, es van reproduir i el seu líder va morir al llit, per cert, retratat pel gendre.
Aquesta situació, la necessitat de fons exteriors, un futur europeu plausible i la política de contenció dels liberalismes va ajudar a dissimular certes tendències de l’Estat regit per un funcionari militar feixista. El nacionalisme d’Estat espanyol restava contingut i mesurat -tampoc sense gaire èxit-, però sí feia la sensació que hi havia certa tendència a la comprensió de les realitats nacionals que no combregaven amb l’arquetipus d’espanyol.
Però ara ja no cal. El desacomplexament del nacionalisme espanyol sistèmic és furibund, i el que és més inquietant, és que està encantat d’haver-se conegut. És més, carrega contra allò que posa en dubte una arquitectura nacional no quadra amb la dissenyada fa segles per Madrid. És “l’a por ellos“. Tant PP, Vox, PSOE o Podemos són nacionalistes espanyols d’Estat. La resta del seu discurs, el deixo pels politòlegs que n’hi ha molts i en saben molt. Ara, alerta, que de “l’a por ellos” al “que nos dejen actuar” només hi ha un sospir.
