Poques vegades es viu un judici que cada jornada de la vista oral sigui un gir de guió. Professionalment, cobrir el judici del cas Macedònia va ser tota una experiència gairebé vital. Podem resumir el panorama: un tribunal que no amagava les seves sorpreses, una fiscalia que es trobava amb l’obligació de sostenir una instrucció que grinyolava més que el futbolín de can Recança, uns advocats hàbils i estratègies prou flexibles per adaptar-les als sotracs de vista, i uns processats que, i com remarca la sentència, no mereixien seure a la banqueta.
Un cas fosc de corrupció policial, de narcotràfic i també d’alt contingut polític. No es pot oblidar que en el cas s’hi va ficar la coneguda policia patriòtica amb informes més falsos -un sobre el major Josep Lluís Trapèro- que una moneda de tres euros. La sentència del cas, polida i clara, deixa en molt mal paper la temuda Divisió d’Afers Interns d’aquella época. Però qui queda més malparat és el jutge Joaquín Aguirre, actual instructor de la causa Volhov i Estela. Tretze anys d’instrucció que definiria perfectament la paraula nyap i bluf.
Les dues principals víctimes del procés, el sotsinspector Josep Ranea, i el confident Manuel Gutiérrez Carbajo, a qui vaig poder conèixer al llarg del judici, han quedat absolts. De Carbajo recordo les desacomplexades respostes al ministeri fiscal i com, entre línies, deixava caure de quina manera havia salvat el cul molt sovint al ministeri fiscal en causes complexes.De Ranea, en destacaria les descripcions dels seus companys i superiors. “Un poli de carrer”, convenien.
Un testimoni, recollit la resolució, aprofitava Ranea per definir els dos tipus de policia que han de conviure. “El científic o analític i i el del carrer, tots dos fan falta”. De fet, molts dels que passaven per la sala de vistes, lamentaven que als Mossos d’Esquadra no es promocionaven gaire els Ranea, que són “capaços de fer un quinto amb un xolo sense deixar de ser polis”.
Advocats com Samuel Pérez, un sabadellenc que defensava Carbajo, el veterà José Maria Fuster Fabra que defensava Ranea en nom del SPCi que gaudia amb preguntes claus que desmuntaven el relat dels investigadors, Cristobal Limón -que va assolir l’absolució dels escortes del president Carles Puigdemont- o Miguel Capuz van demostrar ofici i traça en uns interrogatoris memorables i, fins i tot, enfrontant-se quan convenia amb el tribunal. La pel·lícula ha tingut un final feliç, però ha estat molt llarga, dura i crua. Tot i que hagi deixat màcula, enhorabona als absolts.
7
