No passa dia sense que el PSC ofereixi els seus vots –de franc, diuen– per aprovar els pressupostos de la Generalitat. La mateixa intensitat amb què els comuns reclamen un pacte en cadena per als comptes de l’Estat, de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona. Des de l’esquerra oficial espanyola tot són oferiments, companyonia i generositat, almenys aparent, per facilitar la vida parlamentària al Govern d’ERC i JxCat. Fàcil, en teoria.
Però la realitat és que en política tot té intenció i, per tant, el gratis total no existeix. Al contrari, el gest d’aprovar els pressupostos de la Generalitat amb PSC i comuns significaria abandonar la majoria social independentista –aquell 52 per cent que va emergir la nit electoral– i, al capdavall, la ruptura definitiva amb els últims efectes polítics del Primer d’Octubre. Una col·laboració parlamentària d’aquest nivell esborraria definitivament la línia divisòria entre els defensors de les urnes i els responsables de l’aplicació de l’article 155 contra l’autogovern d’aquest país.
Fan bé, per tant, el president Aragonès i el conseller Giró de persistir en la negociació amb la CUP. La majoria independentista no és una opció entre d’altres, sinó un encàrrec de la societat catalana. I així ho ha d’entendre també la CUP. Una nació també és això.
