Hi ha un compte enrere. I marca un any fins que, segons gairebé totes les enquestes, el govern espanyol més progressista de la història passi a ser substituït pel govern espanyol més ultra des del d’Arias Navarro. Un escenari inequívoc en què no valdrà amagar-se sota la taula de diàleg perquè el nacionalisme espanyol més extrem treballa i treballarà sota la convicció que l’independentisme és un enemic fàcil i, sobretot, molt recomanable electoralment per a entreteniment i joia de la major part de l’electorat de l’Espanya espanyola.
Aquests dies es parla, obsessivament, d’estratègia. Però, la gran paradoxa és que, de moment, ningú no sembla encarar una possibilitat que és, com a mínim, probable i que, de materialitzar-se, capgiraria del tot el context polític.
En aquest sentit, el silenci és tan espès que tot fa sospitar que l’independentisme oficial no vol afrontar el fet, obvi, què hi ha ben poques opcions, al marge de l’acció unilateral, per frenar un govern espanyol d’aquestes característiques. Sense un plantejament sòlid i una societat mobilitzada l’autogovern català es limitarà a quatre nòmines captives i desarmades, a imatge i semblança dels Mossos durant el franquisme. És raonable pensar la relació entre l’independentisme i el PSOE, però una mínima prudència aconsella preveure el retorn, a la llum del dia, del setge i la repressió.
10 
31 
