Ahir vaig veure la Raquel Vilamala. Té setze anys i hemiplegia alternant. A tot el món conegut sembla que no arriben a dos-cents cinquanta els membres forçats d’aquest club de l’horror. És com si els diables de la Natura, volent imitar la maldat humana, s’haguessin confabulat per dissenyar un dels més terribles despropòsits que es puguin concebre: precipitar els episodis de dolor en funció de l’excitació que pugui proporcionar una alegria, com un càstig mitològic. I tota aquesta vesània inexplicable es descarrega sobre una criatura que recorda el dibuix de la fragilitat, si aquesta delicadesa és pogués recollir en una forma plàstica. La Raquel té un somriure i un posat que, si aparegués enmig de qualsevol conflicte, els contendents pararien de lluitar a l’ensec. Però ella ni se’n podria complaure perquè tornarien els terribles atacs del mal. Tot i així, crec haver percebut que els seus ulls ens diuen, com de joiosa, acceptaria l’espantosa mediació.
Sovint em trobo, veig passar, l’home del maletí de cuir. El maletí és vell però boneja la seva pell de bou, lluent de l’impregnació de greixos i fregues manyagues. No sé què hi ha dintre, potser documents d’una importància extrema, com ara una vella carta d’amor rebregada de tants cops que ha estat llegida amb desesperació. L’home del maletí de cuir és encara més polit i arreglat que el seu estri. La seva roba és intemporal, deu sorgir tota d’un vell i digníssim fons d’armari. Les seves sabates espurnegen com les pells cosines del maletí. El nus de la corbata és tan impecable com el del duc de Windsor i qui li hagi fet i qui l’hagi vestit l’estima d’una manera que només es troba als contes de fades. L’home del maletí de cuir camina amb el cap cot i una aparent mirada fixa al terra que trepitjarà dos metres més enllà, traspuant l’esforç indescriptible que li suposa obtenir del seu cos martiritzat la següent passa. L’home del maletí de cuir té una atàxia tan estesa que hi ha moments que sembla tocat, com si no n’hi hagués prou encara, pel ball de Sant Víctor. La degeneració nerviosa i muscular que li va privant de caminar li està destrossant la columna i ell ja deu saber que, quan les deformitats dels peus els torcin totalment cap endins, cada cop li costarà més respirar i el cor, també deformat, es pararà de sobte. L’home del maletí de cuir em va mirar un dia. Amb l’ull que encara no es veu obligat a seguir les estrebades del seu teixit nerviós em va saludar, deixant caure cerimoniosament la seva parpella. Jo vaig inclinar el cap en senyal de respecte i devoció, com al temps que passaven els cavallers d’Artús. Vés a saber el temps que ningú el mirava amb cordialitat.
No he sabut entendre mai perquè hi ha d’haver tant de dolor inescrutable sobre la Terra. Ni com d’important pot ser un somriure per a algú que no té conversa admesa amb cap dels seus congèneres. De vegades no sé què hi fem aquí.
Mentre, l’home del maletí de cuir seguirà caminant pel carrer de Provença a sotracs, amb la mirada fixa en un punt que ell espera relacionar amb la resposta a tot. Confiant en arribar d’una vegada per totes davant del Creador. I poder demanar-li, tímidament, en nom de la Raquel i propi, si li ha servit de profit a algú el seu sofriment.
