Ningú m’havia dit que la Fira de Teatre de Tàrrega d’enguany fos la setmana passada! I és clar, ple de feina com vaig, m’he perdut el bo i millor de l’espectacle estrella: la cimera pel pacte fiscal. Es veu que s’hi van reunir els més prestigiosos actors de totes les companyies, que tenien el guió après com mai i que no hi va haver cap sobresalt. Això sí, la valoració de l’obra ja depèn de qui li preguntis.
En un exercici que tota persona nascuda en la post-modernitat hauria de fer alguna vegada a la vida, no he seguit cap tall de vídeo o so de la cimera. Només n’he llegit alguns articles a la premsa en paper acompanyats de fotografies molt il•lustratives amb carpetes de colors vistosos i ideologia pròpia i cares llargues de “sabem a què hem vingut i quan abans acabem abans podré dirigir-me als meus votants”.
El Govern de la Generalitat diu que la cimera ha servit per fer aproximacions entre els diversos partits. M’imagino que es refereixen al fet d’estrènyer l’espai entre les seves cadires per fer lloc a en Duran, que s’havia auto-convidat a través d’en Navarro en un d’aquells episodis tan surrealistes amb els qual de tant en tant ens deliten els nostres polítics. Alguns més que altres.
Els partits polítics catalans tenen un seriós problema i Convergència i Unió en té un de particular. El dels partits és que per més catalans que vulguin ser i més catalanistes que vulguin anomenar-se no saben empassar-se el seu orgull en una cruïlla tan important com l’actual. El de CiU, que no obstant tenir la pella pel mànec (si volguessin, amb ERC i SI) tenen dintre casa seva gent fent-los la traveta.
A mi, sincerament, la cimera pel pacte fiscal m’ha servit per fer memòria de perquè no em dedico a la pràctica política, sinó al seu estudi i discerniment. Així que m’acomiadaré amb un missatge, expressat pel periodista britànic Alexander Hamilton, per a tots aquells polítics que diuen estimar Catalunya: “Those who stand for nothing fall for anything” (“Aquells que no defensen res cauen per tot”).
