Segons el títol del llibre, emprendre és un somni que provoca insomni?
Exactament. Significa passar moltes nits sense dormir.
Quin és el perfil d’una persona emprenedora?
Com és obvi, no tothom pot ser-ho, de la mateixa manera que no tothom pot jugar al primer equip del Barça i, a vegades, ni tan sols al primer equip del Manlleu. Per iniciar un negoci cal tenir poc temor al risc, amb una tenacitat increïble, ser poc procliu a seguir les normes establertes a la societat i, sobretot, saber generar energia positiva. Perquè caus moltes vegades, t’has d’aixecar ràpid i sempre amb un somriure a la cara.
Per tant, també ha d’estar disposat a fracassar.
Sí. I en la nostra societat, no tenir èxit està molt estigmatitzat. Però no hauria de ser així perquè perdre és inherent al risc. Gairebé tothom fracassa. Des d’esportistes d’elit fins a alts directius. No hi ha més fracàs que no intentar fer una activitat en què domines gairebé totes les variables. Aquest factor és molt important.
Quin?
L’emprenedor ha d’intentar dominar tots els aspectes que li exigiran. Des de les finances, passant pel màrqueting i fins a l’àrea comercial. Per tant, necessita un procés de racionalització constant de tot allò en què s’equivoca. La pifia com tothom, però problablement s’aixeca abans.
I quines inquietuds té?
Els tòpics indiquen que l’emprenedor munta un negoci per sortir de l’atur, per guanyar més diners o per una simple qüestió de vanitat personal. Però, en realitat, ho fa per una motivació interior que diu: “si no fas això, no estaràs satisfet amb tu mateix”.
Així, el factor econòmic no és un dels més rellevants?
No. Aquells que munten una empresa per aconseguir molts diners, probablement fracassen. La motivació principal és un desig intern per tirar endavant una cosa de la qual tu controles la majoria dels factors. És l’acte més sublim de llibertat.
Pot concretar?
Tot el demés ens ve molt marcat. Des de l’escola on anem, a la universitat que estudiem i, fins i tot, la parella amb qui vivim. En canvi, tirar endavant una empresa topa amb les reticències de la majoria de la gent que t’envolta, que és bàsicament assalariada i que veu en muntar un negoci una excessiva exposició al risc.
I quin és el moment òptim per fer-ho?
Probablement, ara. Estem al fons de la piscina, ja no ens podem enfonsar més i, per tant, només podem mirar cap amunt. Si ara som capaços de tirar endavant un negoci i sobreviure l’actual travessa del desert, l’empresa creixarà amb uns fonaments molt més sòlids que quan es constituïa en època de bonança econòmica. De fet, un dels grans handicaps de l’emprendor és que li vagin bé les coses el primer any perquè després creu que està tocat per una gràcia divina per fer negocis amb èxit.
Quin és l’objectiu del llibre?
Intentar explicar d’una forma molt planera i propera de què va l’emprenedoria i com crear una empresa. Més enllà dels temes jurídics, de màrqueting o financers, muntar una negoci és com una lluita contra el teu entorn i, sobretot, contra tu mateix perquè, normalment, abandones la posició tranquil·la o la zona de confort de ser assalariat.
Està basat en experiències pròpies.
Són una pila de casos pràctics molt curtets, lligats amb el fil argumental de la creació d’una empresa. Intento fugir dels exemples d’èxit habituals, com Microsoft, Apple o Facebook. Tot això són rara avis, no són el model a seguir. Pretenc tocar de peus a terra i que siguin consells útils per un botiguer, el propietari d’un restaurant o un programador informàtic. La fórmula és l’esforç, el sacrifici i el treball. No es basa en l’èxit immediat.
El conseller Mena afirmava dilluns, en una entrevista en aquest diari, que Catalunya “té l’esperit emprenedor en el seu ADN”. Ho comparteix?
És una idea feliç que hem volgut creure els catalans, però no és cert. No som més emprenedors. En el llibre, rebato aquesta qüestió amb dades estadístiques i les diferències amb altres països són poc significatives.
Algunes enquestes indiquen que una bona part d’estudiants universitaris volen ser funcionaris. Què en pensa?
És cert i ho hem aconseguit entre tots, però tampoc em preocupa en excés. Prefereixo que vulguin ser funcionaris o treballadors assalariats abans que ser mal emprenedors. En tot cas, seria més alarmant que ningú volgués emprendre, però no és així.
La gent que vol muntar una empresa té ajuda suficient de l’administració?
No, perquè no n’hi ha. Però tampoc l’hauria de rebre. En comptes de donar subvencions, hauria de promoure la cultura de l’esforç, del treball i que la gent assumeixi reptes per si mateixa. Seria important que l’escola treballés aquests valors. Hem fet una societat massa determinista i això dificulta la iniciativa.
