Joan B.Culla (1952) encara no té edat per fer unes memòries. Però sí té una història viscuda que li permet, amb autoritat, escriure aquestes memòries sense que es puguin interpretar com un epitafi professional. Ans al contrari, destil·len il·lusió per seguir desenvolupant durant molt de temps l’ofici d’observador de la contemporaneïtat d’un país. Les seves reflexions són testimoni de l’evolució política del país, però també del món del periodisme i la universitat a còpia de dedicar-hi infinites hores. Rep El Món al saló de casa seva, a sota del qual hi ha un tresor historiogràfic: un arxiu de partits polítics i moviments que l’historiador va començar a bastir en la seva època d’estudiant, primer des de la clandestinitat i després amb la represa democràtica. La primera octaveta que va caure a les seves mans a la universitat ja el va atrapar. Des d’aleshores, ha viscut com a historiador desenes de congressos de partits i ha vist néixer, viure i morir moltes sigles.
Professor Culla, al llarg de quatre dècades vostè ha conegut de molt de prop el poder polític català i les estructures dels partits polítics com a observador. S’ha sentit mai temptat per acostar-se al poder i passar a l’altra banda?
Mai. Mai no he pensat que per escriure un article jo canviaria el rumb de la política, entre altres raons perquè he comprovat empíricament que quan més d’un polític i de dos m’han demanat opinió, després han fet o dit just el contrari. Mai no m’han fet cas, i recordo un cas concret, quan en Pujol encara era president de Convergència, dir-me, ‘escolti, Culla, vostè què creu que he de dir en el discurs de clausura del congrés?’. I estar parlant-ne mitja hora i l’endemà anar-hi, conscient i segur que no em faria cas, i efectivament. És més, quan escric articles, en la major part dels casos no tinc cap retorn per part dels polítics. El poder no m’interessa, francament.
Vostè no ha tingut la temptació, però com explica a les seves memòries, sí que l’han temptat en més d’una ocasió per passar a fer política.
Sempre vaig donar a entendre a qualsevol interlocutor que tingués ulls a la cara que jo no estava interessat a acceptar càrrecs polítics ni de gestió ni de representació. Amb tot, el 2011 Duran Lleida em proposa anar de número 7 a Madrid per CiU.
No va acceptar l’oferta. Com va dir-li que no a un home acostumat al poder i a moure’s en cercles molt influents?
Al principi em va fer il·lusió, però quan hi vaig pensar vaig decidir que no i vaig rumiar com dir-li sense ser ofensiu. I li vaig dir, ‘quant guanya un diputat?’. Em va respondre que ell guanyava 3.000 euros, cosa absolutament falsa… Aleshores li vaig dir que jo de professor universitari i treballant en mitjans de comunicació en guanyava una mica més i que no podia anar a perdre calers… Així va ser com li vaig vendre que no podia acceptar-ho.
Però la raó no eren els diners.
No, perquè el que m’ha dissuadit d’acceptar ofertes polítiques és la pèrdua de la independència de pensament. Des de molt jove he estat molt gelós de la meva independència de criteri, i no suportaria una disciplina de partit en què et diguin què has de dir i què has de pensar. Per això sempre he declinat militàncies en partits i també algunes proposes polítiques. Un càrrec polític comporta renunciar a la teva independència i acceptar una disciplina, i això no està fet per a mi.
La seva relació amb el món polític comença a principis dels setanta, quan, estudiant universitari, comença a compilar documentació sobre partits i acció política a la clandestinitat a les acaballes del franquisme. Com a historiador, que també la va viure com a ciutadà, com defineix la transició espanyola?
En aquell moment, la transició era la confluència de febleses entre un franquisme que, almenys en els sectors una mica il·lustrats, comprenia que era impossible continuar amb la mateixa fórmula, i aquells sectors de l’oposició pragmàtics que predicaven la ruptura, però com que no poden, miren de pactar un compromís entre els franquistes conscients del a realitat i l’oposició democràtica, sense prou força per enderrocar la dictadura fent una revolució. Però en els dos costats, extrema dreta i extrema esquerra, van considerar que era un traïció, però aviat es va veure que no tenien futur i l’extrema dreta nostàlgica es va anar fonent, i l’extrema esquerra va anar desapareixent.
A la majoria de ciutadans aquella transició els va semblar suficient.
Sí, quan Suárez convoca un referèndum sobre la llei de reforma política, a Catalunya guanya rotundíssimament el sí.
Quatre dècades després, la definició que en fa vostè ha canviat substancialment?
Són molt evidents les limitacions i les tares d’aquella transició. Va semblar que quan l’any 1982 Blas Piñar (Fuerza Nueva) no aconsegueix renovar el seu escó, l’extrema dreta i el franquisme desapareixien del mapa. Jo també m’ho vaig creure, però ja hem vist que no, perquè l’ànima del franquisme no era Blas Piñar, sinó que, com hem vist, el llegat del franquisme estava discretament però sòlidament incrustat en els aparells judicials, l’alt funcionariat, els cossos policials i l’exèrcit. La gent del carrer aleshores no era conscient que el franquisme seguia i segueix incrustat als aparells de l’Estat. Ara s’ha fet molt evident amb la crisi catalana.
L’independentisme català ha deixat en evidència que aquella transició era inacabada?
Sí, ha provocat una reacció a l’Estat que ha deixat destapades aquestes permanències franquistes en les estructures de poder. Hi ha famílies, nissagues, cognoms, i sobretot actituds mentals i culturals. Els magistrats del Suprem, d’acord que cap d’ells va jurar els ‘Principios del Movimento’, però n’hi deu haver uns quants amb familiars que sí que els van jurar. Però aquest no és el problema, sinó que tota aquella gent que havia jurat els ‘Principios’ després van jurar la Constitució espanyola i va ser suficient, ningú no els va demanar cap explicació sobre què havien fet durant el franquisme, no se’ls va recriminar res dels seus serveis a la dictadura. Per tant, aquesta gent i els seus entorns socials i familiars mai no van tenir la sensació que servint el franquisme haguessin fet res dolent. I els seus continuadors, familiars o professionals, tampoc.
L’esquerra espanyola va governar amb majoria absoluta fins el 1993 i no va fer-ne batalla.
El gran problema no és que l’any 1977 no es procedís a fer una comissió de la veritat i de la reconciliació com a Sud-àfrica, sinó que des de l’any 1982 i durant catorze anys, el PSOE de Felipe González tampoc no va voler fer res. Ja no dic posar a la presó jutges o policies que van servir el franquisme, sinó simplement fer un procés, sense cap conseqüència penal, perquè la ciutadania espanyola entengués que el franquisme va ser un règim abominable que no mereix cap indulgència. El PSOE no ho va fer perquè li va fer mandra i per no crear-se enemics.
Culla avisa que l’independentisme no pot prescindir de l’eix esquerra-dreta | JORDI BORRÀS
De fet, la llei espanyola permet partits franquistes i d’extrema dreta. Sense anar més lluny, VOX.
Exacte, VOX és la prova que l’Estat mai no ha fet pedagogia per evitar la repetició d’aquell règim criminal. Però dins del PP també hi ha dirigents que han fet declaracions minimitzant el franquisme i no ha passat res… Hi ha un sector important de la societat espanyola que consideren que això del franquisme no va ser tan dolent, perquè el poder mai no ha fet pedagogia per canviar la mentalitat col·lectiva com sí que han fet altres països.
Catalunya tampoc no ha fet aquesta reflexió col·lectiva fins que el moviment republicà independentista ha pres cos. Per quina raó creu que s’ha obviat durant tants anys aquest debat?
El franquisme va ser un règim espanyol, i la pedagogia s’havia de fer fonamentalment des del poder espanyol. Des de la Generalitat, en Pujol no va fer cap gran esforç en aquest sentit, i CiU fins i tot va recuperar algun antic alcalde franquista, però si en Pujol ho hagués fet, la reacció de l’Estat hauria estat que els catalans sempre es fan les víctimes, i hauria semblat que el franquisme només va ser dolent a Catalunya, un missatge que no hauria estat ni convenient ni cert. S’havia de fer fonamentalment des de les institucions de l’Estat. De fet, la llei de memòria històrica de Zapatero era un primer pas, però va arribar amb vint-i-cinc anys de retard.
El règim del 78 està en crisi?
Sí, sense cap mena de dubte. Però no hi ha cap país del món modern en què un mateix sistema constitucional legal hagi persistit sense canvis profunds durant cent anys. És absolutament normal que aquest règim presenti símptomes de desgast.
El procés català ha estat el primer i principal desgastador d’aquest règim?
És un factor importantíssim, però no el primer ni l’únic. Hi ha el desgast natural d’un sistema polític, però a més hi ha la crisi econòmica del 2008. Quan un sistema polític es veu obligat a congelar pensions, retallar salaris i tancar plantes d’hospitals, el prestigi del sistema queda tocat. El 2011 neix el moviment dels indignats, que tampoc no té a veure amb el procés. I a partir del 2012 sobretot, sí que la crisi catalana irromp i posa en crisi el règim del 78, incapaç d’actualitzar l’encaix territorial de Catalunya, com sí que va saber fer a principis dels vuitanta.
L’Estat se sent realment amenaçat per l’independentisme?
Sí, i de forma molt més aguda i intensa que no pas amb les manifestacions a les places dels indignats el 2011. L’Estat ha percebut que el cas català és seriós, i el sistema, que inclou totes les estructures polítiques, policials i judicials, per comptes d’obrir-se s’atrinxera a la defensiva.
Si no hi ha sistemes polítics eterns segons la lògica històrica, vol dir que tard o d’hora aquest règim caurà i Catalunya podrà deslligar-se’n?
Sovint passen anys abans que una crisi no s’agreuja prou com per donar lloc a un canvi de règim. Per exemple, el règim de la Restauració va començar a mostrar signes molt seriosos de crisi el 1917, quan es barregen les reivindicacions socials, territorials i fins i tot la protesta dels militars. La seva caiguda no es va produir fins el 1931, catorze anys després, i en aquests anys, el règim, cada cop més assetjat, pensa que la solució és una dictadura militar. Els beneficiaris d’aquell règim van intentar posar pedaços, fins que el 1931 tot es desploma.
On situa vostè l’inici de la crisi del règim del 78?
Jo crec que ja té al voltant d’una dècada, i no sé quant durarà, però no sóc capaç d’imaginar una reparació profunda d’aquesta crisi portada a terme pels mateixos partits polítics que es beneficien d’aquest sistema des de fa tres o quatre dècades.
Pel que diuen les urnes, no hi ha perspectiva d’un canvi en el sistema de partits a l’Estat… Hi pot haver factors externs que indueixin a la caiguda o reforma profunda?
Sí, suposem que arriba una altra crisi econòmica greu i circumscrita a Espanya, i que per protestes al carrer per retallades severes això comencés a desbordar-se. Potser aleshores els poders econòmics i empresarials que avui defensen aquest sistema, potser, com ha passat tantes vegades en la història, creuen que val més canviar-ho tot.
Culla repassa en aquest llibre la història política del país vista amb ulls d’historiador | JORDI BORRÀS
Potser una nova crisi econòmica fa esclatar el sistema, però la crisi catalana no?
La qüestió catalana seguirà ocupant un espai rellevant en el quadre de simptomatologia de crisi del règim del 78. La crisi no s’evaporarà, no és un suflé i fa massa anys que dura. La meitat de la societat catalana ha dit que no baixarà del burro, i no sembla que la renovació generacional faci pensar que l’independentisme deixarà d’existir perquè no és una qüestió de vells només. És a dir, que la biologia no ho arreglarà.
Professor, vostè ha vist néixer i créixer molts partits polítics a Catalunya, un dels quals Cs. Ha estat un globus inflat artificialment?
La gran esperança blanca d’uns sectors de l’oligarquia que pensaven que calia canviar alguna cosa, res fonamental, fa mesos que han expressat la seva decepció amb Cs a Catalunya. No sabem què passarà amb aquest partit, però el que fa poc havia de ser la gran esperança avui s’aguanta amb pinces. Per tant, no podem dir que en els propers cinc anys no es mourà res… El PSOE fa dos anys semblava en descomposició, i ara guanya eleccions.
L’independentisme és també una amalgama de sigles, sovint indesxifrable per al ciutadà. En el cas de l’entorn de l’antiga CiU és molt clar…
Si conserven un cert instint de supervivència, han de reorganitzar l’espai amb una sola marca, s’ha d’acabar això de JxCAT, el PDeCAT, la Crida, i a les urnes la gent ha de saber què vota.
Sembla que es vol fer un partit a l’escocesa, un SNP que aplegui l’independentisme de forma transversal. Hi veu probabilitats d’èxit?
Un SNP a Catalunya és impossible, perquè existeix ERC, que no és un partit de fa quatre dies, sinó fa gairebé 90 anys. I no només no sembla en procés d’extinció sinó tot el contrari. La idea de fer una OPA amistosa a ERC no funcionarà. Ja seria tot un èxit clarificar i cohesionar l’antic espai convergent.
La unitat orgànica de l’independentisme català no és possible?
Orgànica no, estratègica sí. L’independentisme no pot ignorar la realitat de l’eix esquerra-dreta, encara que l’1-O aquest eix va quedar diluït. El procés va desdibuixar l’eix, però no el va fer desaparèixer perquè la història també marca. I altres forces de fora de l’espai independentista tiben perquè aquest eix tingui força. Qualsevol reordenació del mapa independentista no pot ignorar aquesta línia divisòria, intentar-ho és il·lús.
Creu que JxCAT és un partit de la dreta?
Sense l’espai convergent el procés no hauria arribat fins on ha arribat, perquè no hauria passat del 25%. Home, una força política que ha contribuït de forma molt important a tirar endavant la reivindicació més subversiva que hi ha a dia d’avui en el panorama espanyol jo no la titllaria de dreta. Però continuen vigents els vells clixés i les velles fòbies. Els Comuns no volen els vots de JxCAT però sí el d’Eva Parera, que està molt a la dreta d’Elsa Artadi perquè ve d’Unió. No es pot prescindir d’aquest eix a l’hora de reconstruir l’espai independentista, però certament de vegades es fa un ús fraudulent del concepte esquerra-dreta per pura demagògia.
Cal renovar els lideratges de l’independentisme? A hores d’ara els líders són a la presó o a l’exili. Això dificulta la gestió?
És una gravíssima anomalia, i en la pràctica s’ha d’arreglar. ERC no farà mai un comunicat cessant Oriol Junqueras, però el dia a dia no es pot desenvolupar des d’una presó o des de l’exili. Però a més, ja no hi ha lideratges cuinats a foc lent.
Al llibre vostè parla del cas del president Pujol. S’han acabat aquests híper-lideratges?
Totalment. En Pujol va començar en política el 1955. Per contrast, ara tenim al capdavant de les institucions uns lideratges molt improvisats i d’urgència. El senyor Carles Puigdemont va ser president de la Generalitat de forma sorpresiva, i el president Torra mai no havia estat en política i ell mateix admet que és un president provisional. Un dels problemes del procés és que ha provocat un ‘pla renove’ brutal dels líders polítics, alguns empresonats, a l’exili o obligats a fer un pas al costat. Els lideratges polítics s’han de construir a poc a poc i des de baix, i a més, és molt difícil dirigir un partit des de l’exili o des de la presó, més enllà del legitimisme que tenen les persones que ara estan al capdavant. Els lideratges estan per definir a ERC, i encara més al PDeCAT.
