A vegades, quan contemplo el país, no deixo de pensar que cada dia en semblem més a l’aldea d’Astèrix, llestos per esbatussar-nos per la bestiesa més petita, només pel gust de barallar-nos. La diferència entre nosaltres i els gals d’Uderzo i Goscinni, però, és que davant dels romans ells deixen de banda les baralles i fan pinya, mentre nosaltres (o part de nosaltres) pactem amb els romans o, fins i tot, ens considerem romans. L’altra gran diferència és que ells tenen poció màgica i nosaltres no. La nostra poció màgica és la nostra consciència nacional i, actualment, tot i que sembla que està en augment, encara és escassa. Aquesta manca de “poció” ens fa pensar que dels camps romans que ens rodegen ens poden arribar coses bones…
Sovint, quan contemplo el país com si fos el “caminant sobre un mar de núvols“, i veig el que veig, no m’explico que en uns moments de màxima gravetat i alarma nacional, en els quals la crisi, l’atur i les estan afeblint el país, la societat, les famílies i les persones, i que coincideix amb uns moments en què s’està covant la major ofensiva anticatalana des de la Guerra Civil del 1936-39, sota l’empara de la sentència del TC sobre l’estatut, ens passem el temps discutint i regatejant entre nosaltres. L’amenaça és gran, el país és petit, i els recursos són els que són. Però, en una societat democràtica, la voluntat popular, la unió, és el que mou les coses i permet canviar el que no agrada. La força primigènia necessària no està en l’estratègia o en la planificació, està en la voluntat d’assolir un horitzó comú, i això serveix tant en pel que fa al redreçament econòmic com per la construcció nacional. Sense aquest ciment no podrem fer front a les envestides dels “romans”.
La unió de CiU-ERC-PSC-ICV (amb la suma d’algun diputat català del PP) al Parlament Europeu en defensa de la permanència i validesa de l’etiquetatge exclusivament en català és una imatge esperançadora, com un raig de llum -efímer- entre els núvols. Un petit (però molt petit, tardà i fugisser) del que hauria de ser més sovint i més sostingudament una entesa en defensa del nostre país, la seva cultura, la seva llengua i, perquè no, la seva independència. Però contrasta amb altres imatges més tristes -i també molt més freqüents- que en ofereix el dia a dia polític del nostre país: com la de CiU pactant el pressupost amb el PP, com el líder de C’s associant ERC i terrorisme, com Alicia Sánchez-Camacho adoptant les tesis de Francisco Caja, com el PSC votant amb el PSOE en el Congrés de Diputats de Madrid en contra de demanar l’oficialitat del català a Europa…
Mentre seguim així, poca cosa aconseguirem. És obvi que no es tracta de construir una palissada que rodegi el poblat, com farien el gals, però sí que ens defensem junts dels que no respecten la nostra independència i manera de fer i només ens volen convertir en romans i prou… Panoramix, més poció!
