L’altre dia estava fent la collita de farigola i vaig mirar a l’horitzó. Sempre espero que s’obri un forat, em xucli i se m’endugui a un altre planeta. Mai passa. El que sí va passar és una situació que al llarg de la vida he vist centenars de vegades. Allà un gos. Allà un gat. Es miren. Zas! Corre, corre… Pam! Lo minin s’emparra a l’arbre com un míssil. I l’altre amb la llengua com un ganivet i la cua com una forca. Natural. És així. La vida és així i no d’una altra manera. Vist això: vist tot.
Ffffff!!! Com gat d’aturada cardíaca tremolava Manuel Milián Mestre -ex diputat i ex membre de l’executiva del PP- a la ràdio: “No he estat mai independentista, però seguint la lògica d’aquesta conversa, la solució és l’independentisme”. Fffff!!! Reacció arbòria de Milián davant el gos. El perdiguer: la ignorància meditada i pre fabricada de Victor Mallet, periodista del Financial Times, però que podria treballar al Trola News o al Flipa Today. Mallet diu que Catalunya és la causant dels problemes financers espanyols. Ffff!!! I clar, a Milián li va ressuscitar el gat que du dins. Natural, estimat Milián, no ho pots negar: és així i sempre ha estat així. Marrameu!
Ens ho hauran d’explicar. Perquè… tota aquesta gentada que ara obre els ulls com una Santa Llúcia ocularment perforada pel Sol del Darrer Dia, que caratxos han fet fins ara? Em sorprèn totes aquestes criatures que ara s’estarrufen i que tenen tants estudis, tantes carreres, tantes xancletes, tantes raquetes, tantes punyetes…. Milián diu que va estudiar tres anys Aristòtil i que l’argumentació de Mallet li sembla inacceptable i que per això: independència. Jo no he estudiat ni un segon Aristòtil –de fet només em sona que és un nom de carrer- però sí tota la vida la lògica de gats-gossos. Menys Aristòtil i més conèixer la filosofia dels gats! Ffffff!!!
Tot és natura i la terra no menteix. El nostre país és com una granja de porcs: sempre amorrats al mateix pinso. Ara tothom s’escandalitza d’això dels diners… Com? El 1964 davant tota la castellanada progressista-autista (Tierno Galván, Dionisio Ridruejo, Arangueren…), un jove de 27 anys que es deia Ernest Lluch els hi endinya que sí, que resulta que de Catalunya en surt el 25 per cent de la recaptació de l’estat i pagades les despeses de caràcter general, del que queda, Catalunya només rep un 45 per cent. Per tant, no té pasta suficient per les seves necessitats econòmiques i socials. La cara dels castellans? La de l’estràbic. No deien que eren anti franquistes? Són els mateixos anys que Ramon Trias Fargas fa surar el dèficit fiscal: més de 15 mil milions de pessetes. Ffffff!!!! Més?
Doncs més… El 1974 hi ha un home deprimit: “Catalunya ha subvencionat el desenvolupament d’altres regions espanyoles en una quantia que ha començat a pesar sobre el desenvolupament industrial català”. És Joan Sardà. Un dels més brillants economistes catalans des de la República. Reconegut internacionalment i veritable artífex dels miracles econòmics del desarrollismo franquista. Es va retirar quan tot estava a punt i els èxits se’ls va atribuir un altre català: Laureano López Rodó. Però hi ha més…
A principis de segle XX l’economista Guillem Graell es torna gat de sobte quan es pregunta si Catalunya explota a Espanya. Innocent. Calcula les balances fiscals espanyoles i catalanes L’home es desespera. S’eriça. Ffffff! La sagnia atòmica deprimeix Graell. No ho superarà mai més. Però hi ha més… Podem tirar tot lo endarrere que vulguem. Fins als inicis dels temps… Fins que la terra l’habitaven gats i gossos. Fins que…. Quin ens ha fet creure que gats i gossos s’entenen? La natura ho desmenteix. Qui ens fa creure, qui es creu, que Catalunya explota a Espanya? Ffffff!!!!!
