No aprofundiré en les raons personals que han dut Josep-Lluís Carod-Rovira a abandonar la militància d’ERC. Són ben conegudes per la població civil i es poden resumir en la profunda aversió mútua personal entre l’actual direcció (en sentit ben ampli) i ell mateix, així com en una deserció vil de la majoria de fidels de l’exvicepresident del Govern. Sol i aïllat, Carod-Rovira no tenia massa més opcions que abandonar el partit si vol continuar la seva carrera política. Però també hi ha una sèrie de raons polítques que acaben de pintar un quadre que, altrament, quedaria només pintat a mitges.
No és cap secret que Carod-Rovira ha estat l’ideòleg d’ERC des que Àngel Colom va abandonar el partit. A ell es deu l’estratègia de construir un partit d’esquerres i sobiranista, que aglutinés les forces progressistes catalanes per bastir un ampli moviment polític i electoral hegemònic dins d’aquest espai. Ras i curt: un gran partit de centre-esquerre on s’hi sentissin còmodes des dels independentistes fins els federalistes o, fins i tot, els autonomistes. Dit d’una altra manera, el somni de Carod-Rovira és bastir el mirall de CiU, que no és altra cosa que un gran partit de centre-dreta on s’hi senten còmodes des dels indepedentistes fins els federalistes passant pels autonomistes. L’evolució d’aquesta teoria, que de
moment ha estat impossible de dur a la pràctica, és l’aposta estratègica d’ERC de substituir el PSC, que encara avui repeteixen com lloros alguns dirigents republicans.
Carod-Rovira, que és força més llest i espavilat que els seus antics companys de partit, ja ha entès que substituir el PSC és impossible, i àdhuc un error: per això el seu pla B és fusionar-se amb un sector del PSC per bastir aquest gran partit. Ja ha posat fil a l’agulla i de moment ja té complicitats més que notables dins de Ciutadans pel Canvi (CpC) i de l’obiolista Nou Cicle. Alguns dirigents del PSC, aglutinats en l’anomenat “sector catalanista”, també ho veuen amb bons ulls. M’hi jugo un pèsol que després de l’estiu tindrem notícies.
Admeto que la idea no em sembla una bajanada, sobretot perquè sóc un gran partidari del que podríem anomenar “el mapa català de partits”, que no és altra cosa que tenir un país on la gran majoria de partits (i diputats) no tinguin vincles amb forces alienes a Catalunya. Un gran partit català de centre-esquerre, al marge de qualsevol altra consideració, compliria aquesta premissa, deixant per al PP l’exclusivitat del vincle orgànic amb un partit espanyol. Però també he de dir que sóc molt escèptic: la vida política de Carod-Rovira, així com dels seus aliats dins del PSC, és massa discutible com per garantir-ne la continuïtat en el futur. Em sembla que tots plegats van una mica tard.
