Ahir el nou executiu de Mariano Rajoy va començar a caminar. Ara, però, és el moment de veure quin camí emprèn. Serà un govern dur o tou? Estarà marcat per les retallades o bé farà la viu-viu com fins ara? Continuarà la nova centralització o afrontarà la diversitat que existeix a l’Estat espanyol? Aquestes i tantes d’altres incògnites cadascú les resol com pot i partint del seu posicionament ideològic. De fet, durant els darrers dies, hi ha hagut opinions de tota mena: hi ha hagut qui no s’ha cansat de dir que aquest serà un govern pactista i conciliador -a l’estil abraçada de l’ós- i, en canvi, hi ha qui creu que el nou govern serà tan hooligan com sempre i que negar-se a pactar serà la seva màxima diària. Per resumir-ho amb la plàstica que s’aplica als “triunfitos”, el nou govern també farà la cobra cada dia. A una servidora no li sembla gaire difícil d’escatir: la legislatura que ara comença serà la continuació del que ja coneixem. És a dir, poques carícies i molts lletjos i menyspreus, sobretot cap a Catalunya. Encara més si tenim en compte les circumstàncies. El PP haurà d’afrontar la manca d’una majoria per fer el que li doni la gana, al PSOE li costarà sortir de la crisi i allò que a Madrid s’anomena el desafio catalán no es desinflarà.
Comencem per la minoria que representa el PP al Congrés del Diputats. 137 diputats no són suficients en una cambra en la qual la majoria absoluta està fixada en 176. El PP haurà de trobar, si us plau i per força, punts d’acord amb els seus socis prioritaris, sobretot amb Ciudadanos, però també amb el PSOE. També ho farà amb els petits partits, com ara el PNB, que podran jugar a la puta i la Ramoneta per aconseguir un plat de llenties que alimenti la seva comunitat autònoma. En aquest context, intueixo que Ciudadanos i el PSOE no seran socis gaire incòmodes. C’s treballarà per aconseguir les seves màximes aspiracions: alguna política social, la lluita contra la corrupció i el contracte únic. El PSOE farà el que podrà perquè l’abstenció ja ha suposat regalar al PP tot el que necessitava i, per tant, posar-se d’acord sobre els pressupostos o sobre el disseny territorial de l’Espanya del futur no hauria de ser gaire difícil, almenys mentre continuïn manant els que ara controlen la gestora.
La reconstrucció interna del PSOE també serà cabdal. Els vots heroics dels diputats díscols que van votar contra Rajoy tindran conseqüències. Com també les tindrà la discussió estratègica i el posicionament intern a favor o en contra de les tesis defensades per Pedro Sánchez al programa de Jordi Évole, malgrat que el que va dir ho fer tard i malament. La força dels barons de Susana Díaz i el moment quan tingui lloc el congrés marcaran el tipus de pacte que puguin mantenir amb el PP i els tempos de la legislatura. D’acord amb el que passi a la seu de Ferraz, el PP estarà abocat a una legislatura curta o bé tindrà la possibilitat d’exhaurir-la.
I finalment, la reclamació de referèndum a Catalunya i la necessitat que la ciutadania pugui decidir el seu futur. Està clar que el govern de Carles Puigdemont -com també passava amb el govern d’Artur Mas-, està decidit a tirar endavant el full de ruta pactat i no es farà enrere. Per això, continua reclamant un pacte per poder exercir el dret a l’autodeterminació. La sensatesa diu que el món ho entendrà molt millor si es fa així, per bé que no cal confiar-hi gaire, atès el capteniment del PP. Així doncs, cal continuar reclamant el referèndum però també hem de ser conscients que el PP farà com Bisbal i es retirarà cada cop que ho reivindiquem. De fet, ja ho ha fet almenys en 18 ocasions! Per tant, em temo que, d’Espanya, només cal esperar una baixa qualitat democràtica i una nul·la capacitat d’actuar com un estat modern que respecta la voluntat de la ciutadania. Aquesta serà la seva solució al desafío catalán!
