El xoc de trens entre Catalunya i Espanya arribarà. O més tard o més d’hora, però arribarà. Un xoc de trens real, on serà impossible posar el fre de ma per evitar una trompada en el darrer minut. Hores d’ara no s’ho creuen a Madrid, això. És lògic. A Catalunya portem anys i panys fent advertències, insinuacions, amenaces, posant el crit al cel… sense que mai acabi passant res. És la nostra història. A l’hora de la veritat, sempre ens ha faltat el coratge, no per plantar cara –que ho fem constantment– sinó per plantar-nos. Perquè ens fa por la incertesa d’aquest futur. “Què serà de nosaltres? Què passarà amb les nostres empreses i la nostra economia, essent Espanya el primer mercat on exportem?”, es pregunten i dubten en petit comitè alguns empresaris del nostre país. “Europa és molt gran –els responen– i el món encara més. I… creieu que les grans empreses espanyoles, com Telefónica, deixaran perdre un mercat tant potent com el català?”.
El Govern d’Espanya reclama a la Generalitat el compliment del dèficit sota l’amenaça d’una possible intervenció. Alhora, la colla, l’escanya, l’exprimeix a més no poder sense pagar-li ni un dels milions d’euros que es deuen a Catalunya. Amb quin objectiu? L’esgotament? La residualització? Fa anys que el partit que governa ara Madrid va començar un procés de recentralització. El model d’Estat actual no els agrada, no els convenç, fins i tot potser els molesta. Aquest procés està sent molt lent. Primer perquè han hagut de passar una travessia de set anys a l’oposició. Però ara, aprofitant l’excusa de la crisi econòmica, s’estan fent tots els passos que porten en aquesta direcció: comunitats autònomes del PP van tornant, de mica en mica i sembla que de molt bona gana, competències a l’Estat alhora que aquest nou Estat va envaint altres competències autonòmiques amb l’argument que calen lleis de base de reequilibri i unitat.
Pel Govern espanyol, el seu món ideal és fer d’Espanya un país veritablement estatalista, amb un poder central fort, i amb unes regions sotmeses que no piulin massa fort. Això no és criticable. Cada partit està en el seu dret a redissenyar l’Estat a la manera que més li plagui. El problema és que els catalans, i penso que una gran majoria de catalans, no som d’eixe món. Ni ens entenen ni ens volen entendre. Això, fins i tot, ja ho diuen els catalans que van venir al país fa uns quants anys i que n’estan tips de pagar, no rebre res a canvi i escolar-se dir pels seus paisanos que són uns agarraos. Per això ara em pregunto: cal continuar reclamant a Madrid les engrunes? El Govern creu que sí. Fins al darrer moment és necessari demanar que ens tornin allò que és nostre, siguin 759 milions d’euros, siguin 219 milions. Fins al final cal presentar recursos d’inconstitucionalitat malgrat que qualsevol sentència d’aquest tribunal o ens ha anat a la contra o no s’ha complert. També fer l’intent d’assolir el pacte fiscal. Suposo que si els nostres governants ho estan fent així és perquè volen que el sac de les raons estigui ben ple, a vessar.
El xoc de trens arribarà i no serà fàcil fer-hi front. Caldrà molta habilitat i intel·ligència política. Si pot ser, que sigui sense escarafalls, sense consultes ni referèndums, sense cridòria. Això ja ho faran des de Madrid.
