L’índex d’insatisfacció dels catalans respecte els polítics creix. Diuen les estadístiques governamentals que aquest semestre un 68,8% dels ciutadans no estan contents de la feina que fan els nostres representants. Gabriel Colomé, president del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, en la presentació pública de l’estudi considerava que la causa d’aquesta insatisfacció és la crisi econòmica i concretament el fet que el govern espanyol no vulgui reconèixer-la. És a dir, no hagi dit la paraula màgica: “crisi”.
Així de simple? És clar, a la segona quinzena de juny, quan es va fer l’enquesta cap català deuria recordar la crisi de l’aigua. De com el govern català va anunciar un transvasament d’aigua del Segre, després la construcció d’una canonada des de l’Ebre, l’arribada d’aigua amb vaixells a Barcelona… i finalment, pregàries miraculoses a la Moraneta. No, ningú se’n recordava.
És clar. Tampoc cap català deu estar ara molest per la poca valentia dels polítics de l’executiu català en la defensa dels interessos de Catalunya a Madrid quan el president del govern espanyol, el senyor Rodríguez Zapatero, incompleix, una vegada i una altra, les promeses que un dia va fer en un míting eufòric a Barcelona o que ha fet en els debats d’investidura.
Les balances fiscals han arribat tard. El traspàs del servei de Rodalies de Renfe, si tot va bé, el gener del 2009. El nou model de finançament més tard del 9 d’agost. L’Estatut pendent del Tribunal Constitucional… etcètera, etcètera. La llista de greuges i despropòsits, ocorreguts aquí i a fora de Catalunya aquests darrers mesos, podria ser molt més llarga.
Mentrestant quasi ningú treu pit per Catalunya. Poques propostes sobre la taula. Esperem i esperem. Picabaralles, rèpliques, queixes i respostes a crítiques. Tu has fet i ell ha dit. Però pocs s’arremanguen pel país. Davant aquest panorama… Com els catalans podem estar satisfets dels nostres polítics?
