“He arribat fa poc. No tinc res ni conec ningú. Pots ajudar-me?” em va etzibar directament. Era un africà, més o menys de la meva edat, vestit de xandall. Duia una bossa de plàstic a la mà i tenia una mirada trista de veritat. És fàcil passar de llarg quan et demanen pel carrer o mirar cap una altra banda quan estàs assegut en una terrassa. Però allà no hi havia ningú, jo era a punt de pujar a la moto amb les presses de sempre, i aquell home es dirigia a mi. De sobte em va fer molta vergonya dir que no tenia temps. Dir-li això era com fotre-li un clatellot i marxar. Però també em vaig sentir molt impotent: què podia fer jo objectivament per ajudar-lo? Els diners que li pugués donar no li arreglarien el problema. Vaig tenir una sensació d’irrellevància i de petitesa total davant del drama. Estúpidament, pensant a veure si se m’acudia alguna cosa, vaig voler guanyar temps parlant una estona.
Es diu Dan, i ve de Ghana i ha viatjat en una pastera. Viu a Sabadell (per demostrar que no mentia s’assenyalava el xandall, que era d’alguna associació esportiva de Sabadell), en un racó d’un pis habitat per uns equatorians. “No m’hi puc quedar massa temps si no els pago alguna cosa, i no tinc res. Ajuda’m”. Cada dia intenta baixar a Barcelona demanant diners pel tren. Li vaig preguntar si havia pogut contactar amb algun centre assistencial o alguna parròquia. Em va dir que no n’havia tret gran cosa. Que aquella tarda tenia una prova amb un equip de futbol. Diu que és bon esportista i que potser per aquí tindrà més sort. Però que sisplau, l’ajudés.
Vaig donar-li els diners que duia a sobre i vaig anotar al seu atrotinat telèfon mòbil l’adreça d’una esglèsia del Raval on fan una gran tasca assistencial amb immigrants, indicant com arribar-hi. Vaig insistir que hi anés, que allà podrien ajudar-lo més. Mentre escrivia al seu mòbil, es va posar a riure. Estava content, em donava la mà, em tocava l’abric i deia “Ets bon nano, i duus una jaqueta molt maca!”, mentre reia. Els dos sabíem que jo no li estava arreglant res. Que al dia següent, ell seguiria portant poc temps aquí, i seguiria sense conèixer ningú.
Vaig estar incòmode tot el dia. I encara n’estic.
Quan la panxuda, benestant i hipòcrita Europa només ha reubicat a 497 dels 160.000 refugiats en situació d’emergència que s’havia compromès a acollir el passat setembre (el 0,31%), espero que alguns polítics i agents socials de pes se sentin incòmodes, també. Si no, voldrà dir que som una societat molt malalta.
