Últimament sento molt a dir que som un país que no estima els seus artistes. I que consti que no ho dic precisament pel Loquillo. Un personatge amargat, que es desacredita pel seu rancor, la seva mala llet i el seu ressentiment, que ja fa anys que quan parla s’ennuega amb la seva pròpia bilis.
Els que em diuen que som un país injust amb els seus artistes, creadors, intel·lectuals, són gent que intenta reivindicar la seva història. Per exemple el cantautor Miquel Pujadó farà el 3 de febrer un concert per celebrar els 30 anys del seu primer disc. Ell lamenta que després del franquisme, es menystingués el fenomen de ‘La cançó’ i es reduís a tres o quatre noms. L’actor Pep Tosar recrea en el seu últim espectacle “Tots aquests Dois”, al Círcol Maldà, la vida i obra de Guillem d’Efak. Lamentant també, com molts poetes i cantants, han caigut en l’oblit. Entre tots ens vam carregar i vam renegar del rock català dels vuitanta i Dagoll Dagom el recupera a “Cop de Rock”, el musical.
Aquesta setmana Pa Negre podria ser nominada per competir a l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Potser Pa Negre ens permetrà per uns moments sentir-nos orgullosos d’una producció catalana 100%. Serem capaços de no menysprear-la, encara que s’hagi fet amb subvencions? Necessàries o no, aquest és un altre tema, a discutir, millorar i revisar.
Aquests dies tots hem vist un vídeo de suport a la candidatura. Comparteixo especialment la reflexió de l’artista Miquel Barceló: “Lo local ens fa universals. Come On Black Bread!”.
