Per designi de la competició, maig és un mes curull en celebracions barcelonistes. Just fa vint anys -i no són res, com en el tango de Gardel-, que Núñez i Cruyff decidiren partir peres enmig d’un formidable terrabastall. Dos galls en el mateix galliner, malament rai, simplificarien els devots de l’últim marcador, aquells culers entestats en la superficialitat dels fets.
Hi ha historiadors que consideren la II Guerra Mundial una simple continuació de la Gran Guerra, mal tancada pels acords de Versalles. També, hi ha especialistes que analitzen l’Orient Mitjà com un conflicte latent des del 48, amb erupcions sovintejades. Vista amb la perspectiva dels anys, el divorci amarg entre president i entrenador va resultar la lògica trencadissa entre patrimonialistes i ideòlegs. D’una banda, òbviament la del constructor i el seu formidable suport mediàtic, aquells que entenien el Barça com patrimoni de classe, més preocupats dels comptes d’empresa que no pas del simbolisme o el triomf esportiu. De l’altra, els filòsofs, els romàntics que perseguien la quadratura del cercle, l’establiment d’un model propi que acabés amb tants romanços, victimismes i fatalitats, amb tanta angúnia acumulada de perdedor poderós.
Avui, dues dècades després, el Barça és admirat arreu i ha jugat com ningú mai al futbol, encara manté l’hegemonia i sap com ha de llegir el full de ruta establert si vol romandre a la glòria, tantes dècades negada pel pes de la responsabilitat, resumida en l’enorme definició de Vázquez Montalbán: Parlem de l’exèrcit desarmat de Catalunya, poca broma. Dues dècades valen per posar tothom a lloc i seguir en alerta perquè les trinxeres continuen ben definides i establertes. No és guerracivilisme, ni caïnisme, sinó maneres antagòniques d’entendre, gestionar i sentir aquest eix fonamental del sentiment català.
Més o menys de manera soterrada, el conflicte continuarà per irresoluble, impossible el pacte o l’armistici. Cadascú sabrà on s’identifica i situa, qui li ha donat majors alegries, que s’escau més per aquest club democràtic fins el moll de l’os, que s’alimenta amb força del seu continu debat intern. Com el futbol és una hipèrbole, n’hi ha prou amb parar i analitzar qui va guanyant per la força dels arguments duts a la praxi.
