Luanda, 1622, el virrei Don Joao Correia da Souza s’entrevista amb la princesa Zingha de Matamba, regne angolès que Lisboa no aconsegueix sotmetre en la seva totalitat. Un segle abans, els primers mariners portuguesos, famèlics i perduts, foren rebuts com a hostes pels africans d’aquells verals. En el curs de les negociacions, Zingha accepta alliberar els soldats portuguesos, que les seves tropes han empresonat, a canvi de recuperar part del territori i el respecte per la sobirania de Matamba. Zingha, que sempre es va negar a considerar-se vassalla o tributària de la metròpoli, diu sobre el rei de Portugal: «Quin dret té ell sobre els meus estats? El tinc jo sobre els seus?». La de Zingha és només una de la quarantena llarga d’aproximacions biogràfiques que inclou Mis estrellas negras (Ara Llibres, Badalona 2012).
Lilian Thuram (Pointe-à-Pitre, Antilles franceses), l’autor del llibre, pensa que l’ésser humà, petit o gran, necessita estrelles que el guiïn: «requereix ídols per modelar-se, afirmar la seva autoestima, canviar el seu imaginari i acabar amb els prejudicis que projecta sobre si mateix i els altres». Poc després d’arribar a París, amb 9 anys, va sentir com si el marquessin «amb un ferro roent». En una classe, on ell era l’únic alumne negre, va descobrir que els seus avantpassats foren esclaus: «la història dels negres, així presentada, no era més que una vall de llàgrimes i d’armes». Per fer-ho més entenedor, l’exjugador blaugrana suggereix de capgirar, per uns instants, el protagonisme dels blancs i dels negres en el món, fins i tot que «Déu, el ser suprem, fos negre també».
Mis estrellas negras és una apassionant travessia en el temps per la negritud. En paral·lel, Thuram ha impulsat, des del 2008, una fundació, que duu el seu nom, per fomentar l’educació contra el racisme. Pel veterà futbolista antillà, és una prioritat neutralitzar aquella visió del planeta que categoritza per races i que, arran d’això, s’aprofita dels humans inferioritzats: «la raça una invenció dels científics dels segles XVIII i XIX, fabricada per la necessitat de gaudir de la raça inferior». Aleshores no se’m fa estrany el testimoni d’Arecia Steele, una afroamericana de 78 anys, la qual confessa que la seva mare li explicava, de petita, que quan s’acostava una blanca per la vorera els homes negres havien d’apartar-se. Steele afegeix que en els anys 60 a Mississipí, el seu estat natal, no calia fer gran cosa per tal que et pengessin d’un arbre: «el meu avi els baixava, tenien la llengua fora i els ulls desorbitats».
Entre les «estrelles negres» de Thuram hi ha Isop, escriptor de faules; Pushkin, poeta i novel·lista; Martin Luther King, activista afroamericà; Mohamed Alí, boxejador; Nelson Mandela, expresident de Sud-àfrica… Però també hi ha d’altres personalitats anònimes justament perquè l’imperialisme occidental ha tendit a blanquejar les grans aportacions universals africanes. Amb l’objecte de perpetuar la colonització, la història oficial va negar, fins a la meitat del segle XX, l’existència de faraons negres. Hi ha historiadors àrabs que tractaven el món egipci com part de les seves arrels: «i no com part de la pròpia Àfrica, el resultat va ser que l’antic Egipte fou separat de l’Àfrica negra». En aquesta línia, Mohamed Alí, nascut com a Cassius Clay, havent derrotat dalt del ring, l’any 1964, l’invencible Sonny Liston, manifestarà: «sóc negre, sóc l’home més fort del món». Posteriorment dirà: «d’aquí cent anys, diran que era blanc».
Eduardo Galeano, prologuista de Mis estrellas negras, ens assegura mitjançant un proverbi africà que «fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caceres seguiran glorificant el caçador».
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
