Ara que la crisi ens farà la feina de neteja que la raó i les invocacions a l’ètica no han aconseguit, no puc estar-me de tornar sobre una de les decepcions profundes, per no dir l’atzagaiada més frustrant, que m’ha proporcionat aquest estiu. El president Pujol els diu als espanyolistes de “El Mundo” i per extensió als espanyols de tota mena, que la seva modesta persona “mai ha cregut en la independència”. Jo voldria pensar que l’expressió podria no deixar de ser una enèssima mostra de la seva guilleria política, de vegades excessivament espessa i on s’hi perden, s’hi han perdut, en tots els sentits, inclús alguns dels seus col.laboradors més lleials i capaços. Ës la petita esperança que ens queda als crèduls.
Però imaginem que no. Fem-ne una lectura directa, franca, fins i tot interessadament obtusa, com la que revelaven les cares satisfetes i estarrufades del Pedro J. i acòlits. Resultaria que en Jordi Pujol i Soley seria el president, en diminutiu autonòmic, de la Caballé, d’en Gasol, del Xavi Hernández –l’accent a la dreta, si els plau-, d’en Pelegrí, d’en Duran of course i, per descomptat, el descompte que no falti, de tots aquells negociants gallinàcis que necessiten del mercat “intern” perquè són còmodes, o no tenen producte realment competitiu o no en saben d’exportar. O totes tres raons plegades en la majoria dels casos.
Justament ara, ara, senyor Pujol i Soley, vol dir que era l’hora de dir “això”?. De “ratificar-se” en que fa cinquanta anys que pensa de la mateixa manera?. Perquè ens deixa sota les potes dels cavalls ara que tanta gent estranya es vol apoderar d’aquesta terra?. Vol dir que “tocava”, això?. O és que no sols se’ns ha fet gran sinó que se li ha instal.lat al cap –com deia molt finament el més que perspicaç Enric Vila-, la maleïda sindrome egotista del Coronel Nicholson (Sir Alec Guiness) a “El pont sobre el riu Kwai”?. Què vol deixar lligat abans de marxar?. Somia en alguna cosa que, encara, li puguin oferir els espanyols i que no sigui la llibertat?. Què hem d’entendre quan diu que “el problema català no s’ha resolt bé”. L’han de resoldre els espanyols el “problema català”?
No, no pot ser. Jo penso que el senyor Pujol i Soley menteix. Greument. Però expressament. I calcula si es podria morir sense confessió. O, millor, farà els possibles per mentir al confessor en la darrera hora. Combregarà en pecat, pecat mortal, doncs i ja el tenim cremant a les calderes d’en Pere Botero. I tot per fer veure que sap mantenir el tipus, ell també i sobretot, representant fins el final la pantomima calderoniana del “genio y figura hasta la sepultura”. A fi i efecte que tots aquells espanyols, admirats de nou, li facin un funeral d’estat, i, suprem servei, subtil venjança, així se’n pugui anar rient d’ells eternament.
Perquè, sinó, si és de veritat el que afirma, a nosaltres, els que volem la llibertat d’aquesta terra d’una manera més clara i senzilla, ens ha fet, president, molt i molt de mal. Mal al cor que, als catalans de peu pla, és on ens batega la pàtria.
