Bé, els Pressupostos ja tenen una partida de 5,8 milions explícitament dedicada a posar les urnes. Previsiblement, el Tribunal Constitucional impugnarà aquesta decisió i aleshores haurem arribat al final del camí, a la paret on s’acaba el procés polític que va iniciar-se l’endemà de la sentència que destrossava el malaurat Estatut de la dècada passada. Davant d’aquest mur, no hi caben les lamentacions. Aquesta vegada la societat catalana espera decisions irreversibles de les seves institucions.
Les possibilitats són variades i dependran, en gran part, de quina sigui la reacció efectiva de l’estat. Hi ha diverses vies que condueixen al xoc, la major part de les quals en fase d’instrucció als tribunals. Però, a més, ara s’hi ha afegit una consulta que s’haurà de fer efectiva en un periode inferior a un any. El calendari ja no dóna més de si i deixa molt poc marge per a l’anomenat processisme, que acabarà enterrat al costat de les terceres vies. I el govern espanyol no farà cap oferta que no passi per la submissió incondicional.
Així les coses, aquests són els últims pressupostos autonòmics i la paradoxa és que hauran de ser votats per una majoria que ja fa temps que s’ha deixat de reconèixer en aquest marc institucional. En definitiva, som al primer minut de l’última fase històrica de la comunitat autònoma de Catalunya.
