El filòsof Nietzsche anomenava nihilistes als que maleeixen el món perquè no s’assembla a alguna forma pura, perfecte i preciosa que els ha revelat algun somni embogidor. Així (deia el filòsof) els cristianisme era una forma de nihilisme: ens deia que el món —la vida— era poca cosa, tot perquè no era aquell paradís, aquell contacte amb Déu, aquella perfecció pacificada que promet la doctrina. El món només és una vall de llàgrimes, etc. Pel cristià pur, “el meu regne no és d’aquest món”, ja ho sabem, i és per això que viu sempre insatisfet, plorant per les cantonades, veient-ho tot com un miratge de la vertadera vida, com una burda imitació barata de la realitat vertadera, d’aquell ésser llunyà que arribarà a tocar un dia, diu, en l’altra vida.
Aquest nihilisme funciona a molts nivells; tinc un amic que viu esperant la gran dona que ha entrevist en els seus somnis, la gran amant sàvia i feliç que el redimirà de tots els desencisos i li regalarà una alegria daurada i sense fissures. Tan adelerat està amb aquest somni que no veu les dones reals, les dones que li podrien donar una felicitat fràgil però vertadera i possible. Aquestes no li serveixen de res. I fins i tot les maleeix, les critica perquè no són aquell miratge que el somni li ha revelat en les seves nits turbulentes. No cal dir que aquest amic morirà solter, solitari i amargat, esperant que la burda realitat li ofereixi un ésser angèlic, perfecte i prototípic que només existeix en les produccions de Hollywood de la pitjor qualitat (o en la pornografia més refinada).
També és nihilista el crític literari que jutja els llibres no pel que són sinó pel que no són. Imagina que hi ha una forma pura —relacionada amb el seu autor predilecte— i ho jutja tot en funció d’això: qui no s’apropi a allò que ell considera (¿per què?) la perfecció màxima doncs no val res i és un escriptor pèssim, etc. I és clar: viu dient penjaments de tots els llibres, menys dels del seu autor idolatrat, el qual, si té coneixement d’aquesta idolatria, sol sentir repugnància per aquesta mena de crítics bavosos.
¿I què en direm del nacionalista que viu dient penjaments de les institucions del seu país perquè aquestes no són plenes, perfectes, sobiranes, no són les d’un país plenipotenciari? ¿Què en direm del beneitó que viu menyspreant la realitat política en nom d’alguna forma pura que considera —en virtut d’algun dogma, i no d’una racionalitat de la qual pugui participar tothom— la veritat absoluta o el Bé Suprem pel seu país? ¿Quin nom li donarem al que menysprea el país no perquè l’odiï —com fa la dreta espanyolista massa sovint— sinó perquè no el satisfà prou? Hi ha un partit nihilista en el Parlament català. Hi ha un nihilisme absurd i tocacampanes, ridícul i menyspreador, fustigador i vergonyant, que viu d’inventar mons paral•lels i d’escopir a la cara de les coses reals, tot perquè les considera “de fireta”.
¿Per què estem disposats a mantenir-nos alerta davant el menyspreu cap al nostre país i les nostres institucions si aquest vilipendi ve de l’espanyolisme jacobí però no si prové del nihilisme catalanista? Fet i fet és el mateix: tant se val que ens maltractin per menyspreu o per amor excessiu: les bufetades són les mateixes. ¿Qui ha demostrant més desconsideració pel país, el PP o Solidaritat amb el seus comentaris sobre un “Parlament de costellada” o la “mamarratxa” de la presidenta de la cambra?
