La crisi política actual és més perillosa del que sembla a primer cop d’ull. No parlo ara del conflicte entre Catalunya i Espanya. Em refereixo a la crisi general del sistema que té els seus dos fronts principals en la percepció generalitzada de la pràctica corrupta i en la crisi del sistema parlamentari de partits polítics. Cada vegada més gent creu que la corrupció és un sistema estructural en si mateix i que els partits polítics no formen part de la solució, sinó del problema. I una part de la gent, estirant el fil, consideren que qui ha fet fallida no són els partits, sinó el sistema democràtic.
Per contra, el sistema polític basat en la democràcia parlamentària és, hores d’ara, el millor sistema polític que conec. Les alternatives no em convencen gens ni mica: ni la dictadura (ja sigui de dretes o d’esquerres), el populisme autoritari, l’autocràcia o la monarquia absoluta. És evident que el nostre sistema no és perfecte i que és molt millorable. Però aquesta realitat no invalida el nostre sistema polític ni el posa en qüestió. Al contrari.
No gaire lluny de casa nostra, la crisi del sistema ens permet veure les orelles al llop. L’extrema dreta i el populisme són avui realitats sòlides en molts països europeus. A França ja fa temps que la distància sideral entre l’aristocràcia política i la gent va provocar l’eclosió del Front National. Als països del nord el populisme avança a grans gambades davant la falta de resposta política als problemes socials. I a Grècia, bressol de la democràcia, un partit neonazi ha arribat a l’escena política i totes les enquestes indiquen que augmentarà la seva representació. A Espanya, aquest populisme també ha arribat per quedar-s’hi: es diu UPyD i creixerà. A Catalunya tenim dues varietats més suaus, com són Ciutadans i la CUP, però n’hi ha una altra que es just rere la porta: la PxC de Josep Anglada. Aquest darrer cas és paradigmàtic: no explota els seus suposats punts forts, sinó que creix atacant les debilitats dels altres.
És per això que la nostra classe política, però també empresarial, social, sindical, cultural i mediàtica, ha de conjurar-se per ser capaç de regenerar-se i guanyar el terreny perdut de la confiança popular. No és només una qüestió ètica i moral; és una urgència històrica per evitar que la crisi del sistema es converteixi en una oportunitat per al populisme i el feixisme. S’han de prendre mesures per evitar la més mínima temptació de corrupció i s’ha de reformar el sistema parlamentari per fer-lo transparent i acostar-lo a la gent. S’han de modificar les lleis que calgui. Fer-ho pot ser complicat. No fer-ho serà un error fatal que pagarà la propera generació.
