No diré pas noms, que els tinc al cap. No parlaré d’honradesa, que l’assumeixo de la majoria dels nostres representants però amb ella no n’hi ha pas prou; però sí em referiré a la baixa competència professional, dialèctica i estratègica, que des de fa un temps, sembla guiar la política en el món sobiranista català. Després de l’invent electoral (reeixit) de Junts pel Sí, a qui amb el seny mínimament eixerit li pot passar pel cap que les forces sobiranistes, just passats tres mesos de les catalanes, ara es presentin en solitari, com si d’unes espanyoles normals es tractés. La necessitat individualista d’alguns líders, per no dir-ne patologia, no té lloc en un moment, on el que s’hauria de cercar és unitat per damunt de tot, generositat amb els teus, i fermesa i atreviment vers aquells a qui tens al davant. Protagonismes els justos, i no tants de sobrers, i un lideratge clar i català. No fent-ho, com s’ha fet, perdem bous i esquelles, flassades a cada nova bugada i per millor entendre’ns, la capacitat de liderar el tempo del país en un moment especialment sensible i fràgil.
Hi ha massa independentistes, o dits com a tal, que no volen guanyar la llibertat nacional i s’estimen més fer d’aquest sentiment, un etern procés immòbil cap al no-res. Fan bona la novel·la de Joyce i segueixen esperant el tal Godot. I òbviament, els Reis no són els pares! Bravo, amb la coherència de la idiotesa d’alguns per sobre de tota contingència i pluralitat. Bravo, amb donar la iniciativa del dret a un referèndum a la colla de l’Iglesias, la Colau i tutti quanti. Visca l’autonomisme “marxístament” revolucionari de la colla de Can Pistraus.
Des de Madrid ens ataquen per tots els fronts, ens insulten i ens ofenen, i nosaltres, excepcions comptades, entomem i assentim com fan els autèntics i declarats mesells. La divisió i sectarisme imperants en el món sobiranista, tan sols serveix a alguns per posar de manifest que els catalans no ens podem governar sols; així fem la feina bruta a tots aquells que tractant-nos d’eunucs polítics, ens neguen no només l’horitzó de l’estat independent, sinó també la possibilitat de votar en referèndum per determinar el nostre futur. Tants tacticismes, eufemismes i surrealismes – ja havia parlat abans de sectarismes- ens porten directament al desconcert i a la decepció: dos motius que per alguns poden ser equiparables i avantsala a la futura defecció.
Algú ha de poder començar a posar ordre en un guirigall de conseqüències nefastes pel sobiranisme, si no ens hi esforcem tots plegats a abandonar preceptes que desuneixen, enforteixen la divisió i no ens forneixen d’idees per guanyar. Així, la millor victòria unionista vindrà pels nostres propis errors que no pas per les seves invectives anticatalanes. Menysprear Espanya com fan alguns, a banda d’immoral, demostra poca capacitat analítica i nul.la d’estratègica.
En el passat polítics catalans de diferent convicció s’esforçaven per usar el català en els seus parlaments públics, avui alguns escatimen el nostre idioma i la no integració té un premi o un somriure complaent. I ningú diu res, no sigui que ens titllin de racistes o qualsevol maldiença que vinguda de qui ve, hauria de ser percebuda com a música celestial. I és que complexes per ser tant provincians com en Martínez Soria de les pel·lícules, ens fan renunciar al nostre més bell atribut com a poble que és l’idioma d’Espriu, March i també Candel.
D’altra banda, demostracions d’amor per la democràcia a l’estil del “deixeu-nos votar”, amb invocacions insubstancials d’un suposat “país millor” i a una renúncia a la violència, no són prou motius per fer la independència. Una renúncia, per cert, del tot innecessària ja que el catalanisme, com tothom sap, no ha fet mai ús d’aquesta, per assolir cap dels seus objectius. La claredat, com ara saben els quebequesos, és essencial per fer reeixir un projecte emancipador nacional i els subterfugis només serveixen per victòries pírriques i/o efímeres.
La pregunta o preguntes són: realment, això el que ens mereixem? Són aquestes primeres espases les que millor ens representen? Les actuals estratègies divideixen, ens empetiteixen o són potser un pla mestre rumiat per sorprendre a l’adversari unionista? La política catalana avui, s’allunya amb sorprenent fruïció de tot allò que representa la meritocràcia i s’acosta amb frenesí insospitat, cap a posicions sovint frívoles, ridícules i gens primmirades cap a una estratègia guanyadora. Hi ha molts independentistes que porten molts anys deixant-se la pell, o, com hem vist en un vídeo no massa eloqüent, arruïnant dinars de feina, sopars d’amics o esdeveniments familiars parlant amb delit i passió d’independència i de progrés.
Aquests, resistents ells davant l’escarni, segur que no defalliran si la cosa s’encalla i aquests mereixerien un protagonisme que no han tingut en els temps actuals d’excés verbal, individual i ornamental. La feina, i molta, se’ns gira; per després de les generals calen nous lideratges, partits forts i renovats i una vertadera societat civil que empenyi la política i no sigui un mer instrument dels polítics pels seus interessos personals i partidistes. La més que possible victòria unionista a Catalunya demostrarà que els egoismes d’alguns han passat pel damunt de l’interès nacional, i això, en un altre ordre de coses i de país, se’n diria traïció.
