Des de fa uns anys tinc la sensació que algú està fent de Barcelona la “seva senyora”, rotllo xungo, dient-li com ha de ser, fent d’ella el que vol i exposant-la a qui millor pagui.
Des del “Barcelona posa’t guapa” fins a la ciutat d’avui, alguna cosa molt important falla dins l’àmbit de les polítiques municipals, perquè Barcelona ha deixat de ser ella, però queda estupenda ?això sí? dins l’estètica capitalista i consumista que posa totes les ciutats del món en el mateix motlle, com passa amb els mandats i patrons de bellesa que cauen sobre les adolescents d’arreu del planeta!
El procés de desbarcelonització dels darrers anys és imparable i a la ciutat les polítiques municipals no li reconeixen ni la seva majoria d’edat, ni la seva independència, ni la seva llibertat: sento que la ciutat passa de mà en mà, com quan les lleis regulaven la tutela dels pares, marits o germans sobre les dones donant per descomptat que es podia fer amb elles allò que convingués a ells.
A Barcelona no l’escolta ningú, però als inversors omnipotents i omnipresents que fan amb ella el que volen, sí: a molts barris de la ciutat ja no es pot comprar un fil o una agulla, ni unes ulleres d’aquelles cruixents a la pastisseria de tota la vida, ni es pot baixar al carrer a comprar-ne una de recanvi quan se’t peta la bombeta del sostre, o a buscar un quart de cafè mòlt, perquè moltes botigues han hagut de plegar perquè no podien seguir pagant els cada cop més cars lloguers de locals, però, això sí, cada cop hi ha més alehops, més desiguals, més zaras, més cadenes de supermercats que obren tot el dia amb rètols en anglès i en català amb faltes d’ortografia per al consum dels centenars de turistes que passen el dia a Barcelona deixant el creuer a drassanes, o pels que s’estan a pisos il·legals i compren cervesa i patates chip a les deu de la nit. De fet, aquest any, si als turistes dels creuers els dóna temps entre compra i compra a treure el nas pel pessebre de la Plaça Sant Jaume, podran comprar al supermarket que regna a la plaça, un d’aquests comerços que no ha arribat a temps de viure, a la nostra ciutat, l’època en què les treballadores i els treballadors de botigues tenien dret al descans, a un horari digne, i a altres coses humanament fonamentals.
Barcelona s’ha convertit en una presó per a moltes dones a les quals es fa arribar fins aquí i a les quals s’obliga a exercir la prostitució a pisos i locals tancats, però jo no veig que aquests temes estiguin en la discussió dels pressupostos o de les ordenances. Barcelona tindria més possibilitats de créixer amb una educació no sexista i sense violències contra les dones si la proposta de sinergia entre teixit social, comercial i polític tingués en compte que hi viuen persones; però Barcelona és, cada cop més, una ciutat pensada per a ensenyar, regalar i vendre, i cada cop menys per a ser viscuda.
Si quedés amb Barcelona, a xerrar de tot això i a escoltar a veure què li agradaria a ella, no sé pas on podríem trobar-nos… A molts barris de Barcelona ja no es pot fer el vermut en una terrassa, perquè els bars que te’l deixen fer estan amenaçats per l’Ajuntament de quedar-se sense taules i cadires, i els que no te’l deixen fer ?perquè només deixen seure turistes que facin menú des de les dotze del migdia fins a les quatre o cinc de la tarda? viuen al·lucinantment immunes a qualsevol ordenança municipal, no sé si deu ser perquè els han venut l’espai públic, a aquests del menú… I no sé si podríem quedar a passejar i anar xerrant, Barcelona i jo, perquè ja no es pot anar pel carrer sense l’amenaça de bandes de vint o trenta bicicletes turístiques, immunes a qualsevol reglament o control quan n’hi ha, que n’hi ha poquet, poquet.
Em fa pena, aquesta ciutat que jo estimava tant… i em fa pena veure gent que estimo marxant i deixant la ciutat perquè ja no s’hi pot viure, que només s’hi pot comprar allò que qualsevol podria comprar a qualsevol altra ciutat del món: allò dels barrets mexicans i dels souvenirs de Gaudí fets a la Xina a sota preu, allò de les robes de les botigues que hi ha a tot arreu amb les frases i els colors que insisteixen a marcar desigualtat i mirar d’unificar indignament.
Fa temps que veig que porten del braç Barcelona, cada cop menys ella, i sento com diuen “li presento la meva senyora: Barcelona”.
