Durant dècades, generacions de catalanistes barcelonins han alçat els ulls tot cercant la llum i un bri d’esperança per a la capital de Catalunya. Fins i tot durant la foscor franquista, a la cruïlla dels carrers Bruc, Rosselló i l’avinguda Diagonal, inscrit en el plafó principal de la Casa Terrades – coneguda popularment com la “Casa de les Punxes” – hi restà ben visible l’aspiració màxima del sobiranisme: “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat“. Aquest 22 de maig, 72 anys després de l’exili forçat d’Hilari Salvadó i Castell, si els ciutadans barcelonins decideixen atorgar aquest honor a Xavier Trias – ferm defensor del “Sí” en la recent consulta de Barcelona Decideix – el Cap i Casal pot tornar a tenir un alcalde catalanista.
Els partidaris de la Barcelona provinciana i subsidiària – vells ideòlegs d’un ranci espanyolisme disfressat de pseudofederalisme – han de deixar pas a un equip de govern que advoqui per una concepció de Barcelona com a capital econòmica de l’Europa meridional, no pas una ciutat subsidiària als interessos de la metròpoli madrilenya. Cal un govern municipal que defensi el control del Port, la Zona Franca i l’Aeroport, un ajuntament que treballi per la Barcelona intercontinental sense fer escala a Madrid-Barajas. Barcelona ha d’esdevenir la ciutat de les oportunitats i la seguretat – tot aprofitant les sinergies positives amb el Govern de la Generalitat – no pas la capital de l’atur, l’entrompada, el turisme low-cost, els okupes, els carteristes, la prostitució i les bretolades.
Tres dècades d’espanyolisme socialista han deixat una ciutat exhausta, tot demostrant l’esgotament del projecte socialista. Aquesta constatació – ja evident fa sis anys amb el fracàs del Fòrum Universal de les Cultures – és compartida pel mateix apparatchik socialista que, veient la justificada manca de popularitat de Jordi Hereu, intentà defenestrar-lo amb unes fracassades eleccions primàries. Barcelona ha esdevingut una ciutat sense confiança, un parc temàtic en què el despotisme socialista s’ha caracteritzat per un afany recaptatori incongruent amb la qualitat de vida oferta als seus conciutadans. Els barcelonins no volen despeses innecessàries en protocol, publicitat, infames referèndums, alts càrrecs o avets de Nadal de disseny, suposadament ecològics. Ningú pot entendre el perquè cal gastar més de 13 milions d’euros anuals en “estudis” encarregats a amics i coneguts. A més, la constant manipulació de l’opinió pública amb exemples paradigmàtics a nivell municipal com Barcelona Televisió o bé, a nivell provincial, amb COMRàdio, ja no gaudeix d’impunitat.
Els socialistes han demostrat la seva malaptesa en la gestió de la ciutat i la seva demarcació provincial tot aconseguint que la xifra de desocupats ja hi superi els 450.000 aturats. Tal com va demostrar el Tripartit al govern de la Generalitat, el bipartit municipal PSC-ICV – amb el puntual vot favorable als pressupostos de Jordi Portabella i els regidors d’ERC – ha practicat una política de terra cremada: per intentar invertir les seves magres perspectives electorals i, tot evitant les polítiques de racionalització de la despesa, el govern socialista no va tenir cap escrúpol en augmentar el deute de l’Ajuntament un 60 % el 2010, fins a superar els 1.200 milions d’euros. La situació financera de la Casa Gran ha esdevingut tan catastròfica que l’agència de mesurament de riscos Moody’s, veient la implosió de les finances municipals, ha rebaixat el ràting barceloní des d’Aa1 a Aa2 amb “perspectiva negativa”.
Em dol haver d’erigir-me en flagell del socialisme espanyolista a Catalunya. No obstant, cal denunciar la inacceptable argentinització de Catalunya i la seva capital sota el monopoli de poder socialista. Novament, ara fa uns dies, els inquilins del carrer Nicaragua van decidir trair els ciutadans de Catalunya tot recolzant el PSOE en l’intent de centrifugar el dèficit públic a la Generalitat, tot negant-li els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat, una partida pressupostària que Rodríguez Zapatero sí que féu efectiva el 2009 i 2010 al govern Tripartit. Evidentment, la federació del PSOE a Catalunya prefereix recolzar les pretensions successòries de Carme Chacón abans que un import per a escoles i hospitals catalans, igualment insuficient comparat amb els 22.000 milions d’euros d’espoli fiscal anual que pateix la Catalunya sota administració espanyola. El mal anomenat “PSC” sempre tria Espanya abans que el legítim benestar dels ciutadans catalans i, malgrat tot, no té cap escrúpol en manifestar-se contra unes “retallades” causades pel seu mal govern. D’això, a Catalunya, se’n diu ser botifler.
Els socialistes espanyols a Catalunya han perdut la legitimitat que, alguns observadors de bona fe, els havien atribuït. Ha arribat els moment d’impulsar la Barcelona.cat i de condemnar a l’ostracisme els qui, constantment, traeixen la confiança dels barcelonins. Després de 32 anys, ha arribat el moment del canvi.
