Quan el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Santacreu, va haver de recórrer al vot diriment per desempatar una votació per passar de 2 a 10 llocs de pagament en el ple de la institució, les anomenades cadires de plata, el debat semblava circumscrit a la governança interna de la principal corporació cameral catalana. Però pocs dies després, aquella mateixa controvèrsia ha acabat traslladant-se al Parlament i ha provocat l’ajornament, com a mínim fins a la tardor, de la nova Llei de Cambres, una reforma llargament reivindicada pel sector empresarial i treballada durant més d’una dècada. La decisió dels Comuns i la CUP de portar el text al Consell de Garanties Estatutàries (CGE) ha paralitzat la tramitació parlamentària i impedeix que la norma pugui ser aprovada abans de l’estiu. El dictamen no serà vinculant -la llei ja té majoria parlamentària- però sí preceptiu, fet que obliga a suspendre el calendari legislatiu fins que l’òrgan es pronunciï.
L’aturada és especialment significativa perquè la norma arribava a la recta final amb una àmplia majoria política. PSC, Junts, ERC i PP han donat suport a un text que busca actualitzar un marc legal que molts actors consideren obsolet. Catalunya continua regint-se per una llei aprovada l’any 2002, malgrat que l’Estat va reformar la normativa bàsica de les cambres de comerç el 2014. Des d’aleshores, les tretze cambres catalanes han reclamat una adaptació legislativa que definís amb més precisió les seves funcions, el seu sistema de finançament i la seva estructura de govern.
La proposta actual és el resultat d’anys de negociacions entre les cambres, les patronals, els sindicats i les administracions públiques. El text va ser lliurat formalment al Parlament l’estiu de 2025 amb l’objectiu de posar fi a més d’una dècada de buit normatiu i dotar les cambres d’un marc estable per desenvolupar les seves funcions de suport a la internacionalització, la formació empresarial, la promoció econòmica i la representació institucional del teixit productiu. Durant bona part del procés, la llei havia estat presentada com un dels grans consensos pendents de l’economia catalana. Tanmateix, darrere d’aquest acord continuava latent una qüestió que ha acabat emergint amb força en el tram final de la tramitació: el paper que han de jugar les grans empreses dins dels òrgans de govern de les cambres. I el retorn massiu d’aquests vots de pagament a Barcelona ha fet esclatar CUP i Comuns a la cambra catalana i els ha dut a moure fitxar per, almenys, tenir una opinió tècnica sobre aquest sistema de compra de vot.
I aquest és precisament el debat que va esclatar amb força el passat 16 de juliol a la Cambra de Comerç de Barcelona. Aquell dia, el ple de la institució va aprovar ampliar de dues a deu les vocalies reservades a empreses aportadores, però es va evidenciar la profunda divisió existent dins la corporació. La transcendència de la decisió anava més enllà d’un simple ajust organitzatiu. Amb la reforma aprovada, el pes de les empreses aportadores passa de representar el 3,3% del plenari al 16,7%, mentre que els vocals elegits directament per sufragi empresarial reduiran la seva presència del 86,7% al 73,3%. Tot i que la majoria continua en mans dels representants escollits a les urnes, el canvi modifica de manera significativa l’equilibri intern de la institució i reforça el paper dels grans aportadors.
La votació també ha reactivat una discussió que ha marcat bona part de la vida interna de la Cambra de Barcelona durant els darrers anys. Des de l’arribada d’Eines de País a la presidència el 2019, la qüestió de la representativitat ha estat un dels principals eixos de confrontació dins la institució. Els partidaris d’un model més basat en el sufragi empresarial han qüestionat reiteradament el pes dels vocals de designació, mentre que altres sectors han defensat la necessitat d’incorporar mecanismes que garanteixin la implicació i el finançament de les grans empreses.
Les cadires de plata salten al Parlament
Sigui com sigui, el debat ha traspassat les parets de la Cambra i s’ha instal·lat al parc de la Ciutadella, on s’havia d’aprovar la llei en el ple del 22 de juliol. Però després de l’episodi de la Cambra de Comerç de Barcelona, Comuns i CUP van registrar una petició conjunta davant el Consell de Garanties Estatutàries perquè examini diversos articles de la futura Llei de Cambres. Les dues formacions sostenen que el sistema previst podria “vulnerar principis d’igualtat i representativitat” en permetre que les empreses amb més capacitat econòmica disposin d’una influència institucional específica dins unes corporacions de dret públic. També alerten que “la llei qüestiona les bases del diàleg social i el desequilibra cap a la part empresarial”, i assenyalen que no incorpora les principals recomanacions del CTESC per protegir el paper dels sindicats i patronals.
Aquesta aturada a l’espera del dictamen no posa en qüestió la majoria parlamentària favorable a la llei ni sembla amenaçar-ne l’aprovació definitiva. Però sí que ha aconseguit allò que fins ara no havia passat durant més de deu anys de negociacions: convertir les cadires de plata en el principal escull polític de la reforma cameral.
La paradoxa és evident. Una llei concebuda per modernitzar el sistema cameral català, adaptar-lo al marc estatal vigent des del 2014 i tancar una llarga etapa d’incertesa normativa ha acabat encallada precisament en el debat que més tensions ha generat dins les cambres durant els darrers anys: fins a quin punt el pes econòmic de les grans empreses s’ha de traduir en poder institucional. Una discussió que durant molt de temps va quedar confinada als plens camerals i que ara ha arribat, de ple, al Parlament.
