Catalunya vol ser terra d’acollida. La campanya ‘Casa nostra, casa vostra’ pretén mobilitzar a la ciutadania perquè l’acollida de refugiats entri a l’agenda dels partits polítics. El dia 18 de febrer està prevista una gran manifestació a Barcelona per reclamar, especialment a les institucions catalanes, que donin una passa endavant i passin de les paraules als fets. En parlem amb un dels coordinadors de la campanya, Ruben Wagensberg.
A qui es dirigeix la campanya?
Apel·lem a les institucions catalanes, a les espanyoles i a les europees, però ens dirigim principalment a les catalanes, perquè són les més pròximes a nosaltres i perquè considerem que en qüestió d’acollida, encara que no tinguin competències, poden fer molt més. El que no volem és que utilitzin allò de “la culpa és de Madrid”. Catalunya pot fer molt més.
Com per exemple, què?
Per començar, que els grups parlamentaris catalans incloguin en els seus programes electorals el tema de l’acollida. També perquè quan diem que volem acollir, diem que volem acollir els que han de venir, però també els que ja són aquí. Perquè aquí hi ha gent que porta 10, 15 anys, i que encara no sent que tingui una acollida o una vida digna com qualsevol ciutadà que hagi nascut aquí. Com que les institucions catalanes, en aquest sentit, sí que tenen competències –en sanitat, en educació, en habitatge–, creiem que és important dirigir-nos cap a ells.
Queda clar, per tant, que no tan sols parlem de l’onada de refugiats que fugen de la guerra de Síria.
Hem de deixar molt clar que no hi ha refugiats de primera ni de segona. Sí que és veritat que ara hi ha una crisi molt més bèstia degut a la guerra de Síria. Però a tot el món hi ha 290 milions de desplaçats.
Els municipis es mobilitzen, però els estats no responen.
Els municipis són els que estan fent més. La ciutadania ho té tot a punt, i només està esperant que qui té la clau, que en el nostre cas és el ministeri de l’Interior, obri aquesta porta. Ara només ens queda que els estats, que són els que tenen control de les seves fronteres, compleixin. Però dit això la ciutadania té molt a fer. Per començar, volem que la gent surti al carrer perquè aquesta qüestió entri a l’agenda dels partits polítics. Si no hi ha gent al carrer i no hi ha pressió, no hi entrarà mai.
Entre d’altres, tenen previst fer un concert al Palau Sant Jordi i una gran manifestació.
Amb els dos actes el que perseguim és visibilitat. Quan vam començar la campanya teníem molt clara una cosa, que és que la gent que va a una xerrada de persones refugiades, o a un concert solidari, ja està sensibilitzada. Això està molt bé, però nosaltres volíem travessar aquesta frontera i arribar al públic no sensibilitzat. I amb això sempre fem la conya, però que no ho és tant, que és que el que menys ens interessa el dia del concert és la gent que va al Palau Sant Jordi. En canvi, tenim a TV3, que oferirà el concert en directe, i això ens servirà perquè molta gent, des de casa, vegi el concert. Nosaltres l’utilitzarem perquè entre cançó i cançó puguem donar missatges. Tot el que fem en aquesta campanya és anar a buscar noves sensibilitats. Per això vam decidir un Sant Jordi.
I la manifestació?
El que pretenem és la força del carrer, que fins ara en aquest tema no s’ha sentit. No volem que sigui la manifestació més gran que s’ha fet mai a Europa en aquest sentit, tot i que tampoc serà molt difícil fer-la, perquè no s’han fet grans manifestacions. El que volem és això, treure múscul i que entre això i les signatures del manifest puguem anar a les institucions i amb el seu argot dir-los: “Aquí us portem la veu del poble”. Però no podem anar amb 28.000 signatures, que són les que tenim ara, sinó amb moltíssimes més.
Han tingut converses amb la Generalitat?
N’hem tingut i en tindrem més, perquè no han parat de trucar-nos per reunir-nos. Tant amb el Secretari d’Immigració, amb el Comitè d’Acollida, amb Raül Romeva, amb Carme Forcadell, i amb tots els grups parlamentaris alhora, al Parlament.
I què els transmeten?
Tot són braços oberts, del primer a l’últim. Clar, és un tema molt transversal i és molt difícil que algú se’t posicioni en contra.
Però passar a l’acció ja és una altra cosa.
Fins i tot ens diuen que al Parlament ja han passat de les paraules als fets, i que s’ha aprovat per unanimitat que 4.500 persones vinguin. I quan ens van dir això, en la reunió al Parlament, els vam dir que aquesta notícia tarda 30 segons a arribar a Grècia, i que el que no podem fer és aprovar-ho, sabent que no vindran, i després no fer res més, perquè no han anat ni a reclamar-ho al Congrés. No n’hi ha prou amb aprovar-ho al Parlament. S’han de prendre mesures per fer efectiva aquesta acollida.
Quan arribin els refugiats a Catalunya, que caldrà fer logísticament? Perquè aquesta gent no poden arribar aquí amb una mà davant i una altra darrere.
Qui ho ha de fer és l’administració, que ens consta que, sobretot als municipis, ja ho té tot a punt. Hi ha molts pisos buits que estan esperant aquesta gent, hi ha moltes escoles que han ofert places a la Generalitat, de la seva ràtio. Hi ha molta gent, i empreses a títol individual, que també estan oferint llocs de treball o habitatge. Ens consta que als municipis està tot preparat.
L’estat espanyol s’ha compromès a acollir vora 10.000 refugiats però n’han arribat només un 5% d’aquests. Per què Espanya es desentén?
Ara com ara n’han arribat 516 de més de 10.000, que no és res. Et podran dir mil motius, però nosaltres el que creiem és que és una falta clara de voluntat política. Sempre posem l’exemple de Canadà, perquè està a l’altra banda del món i perquè no comparteix ni el mar Mediterrani. Canadà es va comprometre a portar 25.000 i ja en porta 27.000 llargs. Per tant, si no arriben més refugiats, és per falta de voluntat política. Tant l’estat espanyol com altres estats. Hem escoltat de tot. Que a Grècia no tramiten bé els papers, o que entre els refugiats es podrien colar terroristes… Hi ha molts mites.
Però són 10.000 persones, quan Alemanya n’ha acollit prop d’un milió, quan una ciutat com Berlín n’ha acollit 65.000, i quan a la frontera de Turquia n’hi ha prop de 3 milions. Aquí alguna cosa falla!
No s’entén. Una altra dada: les demandes d’asil que hi ha Europa són d’un milió de persones, quan a Europa hi ha 500 milions d’habitants. Un milió entre 500 torna a ser una xifra ridícula. No ho entenem, i més tractant-se d’Europa, que ja ho ha viscut tot això. I que es van fer tractats, i es van signar 30.000 històries amb les Nacions Unides, per ara incomplir-les totes. Tot això es va signar perquè aquí ho vam haver de viure. Nosaltres a la campanya no volem posar números a les persones, i sempre posem un “com a mínim” davant, “com a mínim porteu aquestes 4.500 persones”.
Què en pensa del tractat que van signar la Unió Europea i Turquia?
És una atrocitat des dels ulls que ho pateixen i des dels nostres. Que amb els nostres diners s’estigui abans reforçant controls fronterers que la vida de les persones, ja d’entrada ens sembla un desastre. La UE, des de l’any 2000, s’ha gastat 13.000 milions d’euros en el reforç de fronteres, i es calcula que les màfies han guanyat 15.000 milions d’euros entrant gent a Europa. És a dir, el de sempre. Per molts diners, per molts vaixells, per moltes tanques i per molts oceans que posis entremig, el motiu que empeny una persona a posar les seves criatures en una pastera sense saber si arribarà a l’illa de Lesbos, per exemple, és molt més fort que qualsevol concertina o qualsevol mur. Europa, per molt que vagi pagant aquests diners a Turquia, no aconseguirà res més que mori més gent intentant-ho. Aquest 2016 ha estat l’any més mortífer de la història al Mediterrani. La gent no ha deixat d’intentar-ho. Nosaltres coneixem casos concrets que ho poden explicar molt bé.
Expliqui’m un exemple.
La història d’en Rasol. És una persona de 71 anys, que en sembla que tingui 91, que va decidir marxar del seu país amb el seu fill i els seus dos néts, de 3 i 4 anys. Ell no es volia quedar sol al país, per la seva edat, i va dir, d’acord, me’n vaig amb vosaltres. La mare dels nens ja no hi era. Què va passar? Ja s’havia signat aquest acord entre Turquia i Europa, es van llançar a la mar, el pare anava a la barca del davant, i l’avi anava amb els néts a la barca del darrere. La marina turca va aparèixer amb pals amb punxes, i va començar a punxar la barca, la primera, la del pare. La barca va punxar, es va enfonsar, la gent va morir, el pare dels nens va morir, i ara està en Rasol, un home de 71 anys, sol amb els seus dos néts al camp de refugiats. Quan entrevistaves a aquest home i li preguntaves, no què espera del futur dels seus néts, sinó quin creia que seria el seu futur, l’home no podia ni contestar. I tot això és culpa directe d’aquest acord. És un exemple clar de com es prioritza abans complir l’acord que salvar la vida de les persones.
Aquest projecte va néixer als camps de refugiats. Com han arribat fins aquí?
No va néixer volent ser cap campanya, com et pots imaginar. A poc a poc ens hi vam anar trobant. Vam anar un grup de 5 o 6 persones, que totes ens dediquem al món de la comunicació, a fer un voluntariat, a fer uns tallers per nens. Vam viure uns dies molt delicats, quan es van desallotjar els darrers camps independents que hi havia a Grècia i tota aquella gent va ser portada a camps militars. És a dir, gent que escapava d’una guerra tancada en camps militars. Als camps militars no pot entrar la premsa, no poden entrar els voluntaris independents, només les grans organitzacions i quatre d’elles, i per tant tots nosaltres ens colàvem en aquests camps. Però el que ens preocupava i el que preocupava sobretot a les persones refugiades, era que si no podia entrar la premsa, no hi hauria notícia, i si no hi havia notícia, tots sabem que el problema deixava d’existir.
I què van fer?
Al voltant d’això vam decidir fer un petit vídeo, un segon, un tercer, amb els que volíem trencar l’anonimat. Perquè els mitjans sempre tendeixen a parlar de xifres, però quan tu arribes allà, coneixes les persones i t’expliquen la seva pel·lícula, aquesta empatia humana que es genera és molt més forta que qualsevol consciència prèvia amb què tu vagis allà. Quan vam tornar aquí ens vam trobar que molta gent volia donar resposta a la situació, també moltes empreses culturals. A poc a poc vam fer créixer aquests vídeos fins que ens vam adonar que teníem una ‘campanyeta’ bastant maca. Però en cap cas mai ens vam imaginar que això hagués acabat així.
Arribats a aquest punt, com posen d’acord a les entitats?
Vam decidir amb la Lara –l’altra coordinadora de la campanya– convocar una reunió amb totes les entitats i els vam dir: Tenim això, tenim molta gent dedicada a la comunicació, i com que aquestes entitats en l’últim que pensen és en la comunicació, els vam dir que els faríem la feina comunicativa de dalt a baix. Vam fer signar un manifest a entitats que mai haurien signat un manifest juntes. Perquè tenim des de l’esquerra més esquerra fins a la burgesia catalana. Fer signar un manifest a tots junts és complicadíssim. Però s’ha aconseguit perquè tots tenim un objectiu clar i comú, que és que nosaltres volem ser terra d’acollida, volem acollir. I així és com va créixer la campanya.
I esperem que segueixi creixent.
Esperem que segueixi creixent, però amb un resultat final. Després de la roda de premsa molta gent ens felicitava. Però només ens podrem felicitar quan aquesta gent arribi. Perquè no ens haurà servit de res omplir Sant Jordis i omplir de gent el carrer, si aquí no arriba la gent.
Si les administracions no fan aquesta passa endavant que demanen, què faran aleshores?
Crec que són les administracions les que s’han de plantejar això. Que es plantegin elles que passarà quan no donin resposta a tota aquesta gent. I d’altra banda, que també es plantegin i es posin en la situació d’aquests nens que ara hi ha als camps i que estan cridant “open the borders”, cridant a un núvol. Hi haurà un dia, quan aquests nens tinguin 15, 16 o 17 anys, que es preguntaran qui els va deixar allà tirats 10 anys sense anar a l’escola. Perquè la majoria ja en porten 5 sense anar-hi. I ells encara, però quan es preguntin qui va deixar la seva àvia que cada dia s’ha de moure en una cadira de rodes enmig del fang, mentre plovia… Quan es preguntin tot això, darrere d’aquesta resposta ja no només estan les institucions, hi estem tots nosaltres. Per tant, el que dèiem al principi. Podem anar retardant tant com vulguem aquesta pujada de gent, però en algun moment ho haurem d’afrontar, i com més ens hi posem d’esquenes, pitjor serà.
Per acabar. Què podem fer, ara, nosaltres?
El més important, signar el manifest i anar a la mobilització. Ara vénen dies que tots estarem a casa, en família, i es pot treure el tema, es pot parlar del tema, i es pot agafar la família i dir d’anar tots junts a la manifestació del 18 de febrer. El que hem d’aconseguir és que la qüestió dels refugiats entri a l’agenda dels partits, i això entrarà quan vegin perillar els seus vots. I només veuran que poden perdre vots quan vegin moltíssima gent al carrer.
