Quan la setmana passada els Estats Units (EUA) i Rússia van acordar treballar junts per posar fi a la guerra d’Ucraïna en unes converses d’alt nivell celebrades a l’Aràbia Saudita —on la veu de Kíiv va ser completament ignorada—, les alarmes no van trigar a sonar a Europa. Després de l’espectacle de divendres a la Casa Blanca, on un Donald Trump amb ínfules de gàngster va esbroncar públicament Volodímir Zelenski i el va forçar a marxar abans d’hora cap a Ucraïna sense assolir cap acord, els pitjors presagis s’han tornat a confirmar: els EUA no són un soci fiable per a Europa. En un gir que desmantella els principis tradicionals de la política exterior nord-americana —una cosa només esperable d’algú com Trump—, Washington sembla haver-se desentès del seu compromís amb la seguretat europea, un deure que havien assumit des de la creació de l’Organització de l’Atlàntic Nord (OTAN) el 1949.
Aquesta sobtada desvinculació del gegant nord-americà dels interessos europeus a Ucraïna ha coincidit amb la irrupció d’un factor que, tot i passar desapercebut durant tres anys de conflicte, resulta clau per entendre els últims moviments de Trump: la competència global pels minerals crítics. L’inquilí de la Casa Blanca veu en el país de l’est d’Europa una gran oportunitat per a l’extracció de recursos minerals essencials. Per aquest motiu, ha impulsat una ofensiva neocolonial sobre Kíiv que ha culminat en l’oferta d’un acord bilateral, mitjançant el qual els EUA obtindrien una part significativa d’aquests recursos com a compensació per l’ajuda militar i econòmica proporcionada fins ara. De moment, però, la firma de l’acord s’ha paralitzat després del dramàtic episodi de divendres al despatx Oval.
A l’espera del que pugui passar els pròxims dies, Trump sembla desconèixer que aquest acord difícilment permetrà recuperar els 500.000 milions de dòlars que, segons ell, li corresponen al seu país —segons el mitjà The Telegraph, aquestes xifres representen una proporció major del PIB ucraïnès que les reparacions imposades a Alemanya en el Tractat de Versalles. Conscient o no del que diu, la realitat és que els preuats recursos d’Ucraïna presenten unes condicions que dificulten enormement el seu aprofitament i posen en dubte la viabilitat de l’estratègia nord-americana en sòl europeu.
La riquesa del sòl ucraïnès: terres rares, minerals crítics i convencionals
“Terres rares” és un concepte que s’utilitza per definir 17 elements químicament similars que tenen una importància clau en la tecnologia i indústria modernes. El seu ús és present tant en la fabricació de telèfons mòbils com en la producció de míssils guiats per làser i avions de combat. Alguns d’aquests minerals també són essencials en el desenvolupament de centres de dades d’intel·ligència artificial (IA), sector que Trump considera clau i planeja expandir.
Tot i el seu nom, les terres rares són relativament abundants en el món. El problema és que, fora de la cadena de subministrament xinesa, gairebé no es troben en concentracions prou grans perquè el seu aprofitament resulti rendible, ja que molts d’aquests elements requereixen un procés d’extracció i refinació difícil i car. “El simple fet de controlar aquests minerals no ho és tot: cal considerar la qualitat del recurs, el cost d’extracció i altres factors econòmics”, explica a El Món Martijn Vlaskamp, professor de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI) i expert en recursos naturals. La pregunta a fer-se, doncs, és fins a quin punt l’explotació dels jaciments ucraïnesos representa una inversió intel·ligent. Vlaskamp observa que, sense dades recents —la majoria d’informació relativa a l’existència d’aquests minerals prové de l’era soviètica—, “qualsevol afirmació sobre el potencial miner d’Ucraïna en terres rares és especulativa”.
Ucraïna també és rica en minerals crítics, recursos que Vlaskamp defineix com a “claus per a l’economia i amb risc en el seu subministrament”. És important tenir en compte que aquest caràcter és una cosa subjectiva, ja que el que és crític per als EUA pot no ser-ho per a la Unió Europea (UE) i viceversa. En els últims 30 anys, Washington s’ha tornat cada vegada més dependent de certs minerals que s’utilitzen per a fabricar bateries, motors per a vehicles elèctrics, panells solars, turbines eòliques i tecnologies de defensa. En conseqüència, el Servei Geològic dels Estats Units ha catalogat com a crítics un gran nombre de minerals, entre els quals hi ha tots els de la família de les terres rares. Per tant, aquestes són recursos clau per a Washington. Però també ho són molts altres materials que es troben sota el sòl ucraïnès: liti i cobalt, utilitzats en la producció de bateries recarregables; tàntal, en equips electrònics; titani, en les indústries aeroespacial, mèdica, automotriu i marina; o níquel i manganès, en les indústries de defensa i nuclear. De fet, si es mira amb perspectiva, el mercat de terres rares és minúscul en comparació amb el d’alguns d’aquests materials.
Per últim, Ucraïna també gaudeix de grans concentracions de minerals convencionals —aquells que històricament han estat essencials per a la indústria tradicional— com l’acer o els combustibles fòssils. Diversos informes suggereixen que el país compta amb dipòsits de carbó per un valor estimat de deu mil milions de dòlars, riquesa que des de Kíiv s’ha utilitzat com a moneda de canvi per aconseguir un major suport militar i econòmic d’ençà que va començar el conflicte.
Tanmateix, l’aprofitament dels minerals crítics i convencionals implica reptes importants que Washington sembla obviar. En general, invertir en explotació minera és extremadament car i arriscat, i les empreses eviten comprometre el seu patrimoni països amb inestabilitat política o econòmica. “Encara que els EUA obtinguin el dret d’accés prioritari a certs recursos, és poc probable que les empreses s’hi arrisquin mentre el conflicte continuï o hi hagi la possibilitat d’una nova invasió russa”, explica Vlaskamp. “A més, la mineria requereix una gran quantitat d’energia i Rússia ha atacat repetidament la infraestructura energètica ucraïnesa, el que ha minvat la viabilitat de possibles inversions”, afegeix. Així, només una estabilització del conflicte podria garantir que les companyies mineres nord-americanes desembarquin a Ucraïna. Aquest escenari beneficiaria Kíiv, ja que proporcionaria als EUA un motiu clar per garantir la seguretat del país a llarg termini. “Tenint en compte la lògica mercantilista de Trump, donar ajuda esperant una recompensa a canvi, el fet de tenir un actiu valuós a Ucraïna pot ser l’únic incentiu capaç de convèncer la seva administració per impulsar mesures de protecció al país”, reflexiona l’expert.
De fet, la idea de concedir accés als EUA a aquests minerals va sorgir del mateix Zelenski, qui la va presentar a Trump el setembre del 2024 com a part d’un “pla de victòria” que buscava, entre altres coses, la implicació de Washington en el conflicte. Després de diversos estira-i-arronses, les reticències del president ucraïnès respecte a les garanties de seguretat han impedit arribar a un acord. En cas que acabi prosperant, és evident que, davant la política exterior de l’actual administració nord-americana, fonamentada en interessos econòmics abans que en consideracions estratègiques, Kíiv haurà de fer concessions importants per tal de sentir l’escalf del seu “soci” transatlàntic.
La competència amb la Xina per l’hegemonia mineral
Trump ha fet de la lluita contra la Xina pel control de recursos clau una de les seves grans cartes en política exterior. En un mes de mandat, ha acusat Panamà de sotmetre’s a interessos xinesos en el seu canal, ha temptejat una annexió de Groenlàndia i ha vinculat l’obtenció de recursos clau a Ucraïna amb la seva estratègia al continent europeu. L’actitud del republicà és lògica si es té en compte que, en les últimes dècades, el gegant asiàtic li ha estat guanyant la partida —i per golejada— en el terreny mineral. La Xina s’ha alçat com a líder indiscutible en l’aprofitament de terres rares, amb un 60% de la producció mundial i pràcticament la totalitat del seu processament. A més, segons l’Agència Internacional d’Energies Renovables, és clau en l’accés a 26 dels minerals classificats com a crítics pels EUA —100% de control sobre el subministrament refinat de grafit, 70% en el cas del cobalt i un 60% pel que fa al liti i el manganès, per citar només alguns exemples— i manté un ferm control sobre la majoria dels metalls mitjançant la titularitat d’importants mines a l’Àfrica, l’Àsia i Amèrica del Sud.
Aquesta dependència evident respecte al seu gran rival hegemònic ha encès les alarmes en una administració Trump obsessionada amb la seguretat nacional i econòmica. Un cop instal·lat a la Casa Blanca, el nou govern ha incentivat una guerra comercial amb l’objectiu de debilitar el comerç xinès mitjançant aranzels a les exportacions. Però a un tità com la Xina no se’l pot tombar tan fàcilment, observa Vlaskamp. “Aprofita el seu domini de mercat per abaixar els preus quan sorgeixen competidors, fent inviable la presència de mines fora del seu territori”. Un cop aquests competidors tanquen, afegeix, el gegant recupera la seva posició dominant. Davant d’això, una de les estratègies plantejades pels EUA per tal d’assolir autonomia mineral respecte al seu competidor és la creació d’una cadena de valor pròpia, maniobra en què Washington ja treballa mitjançant l’explotació d’importants jaciments fora del marge d’acció de Pequín. Sigui com sigui, és difícil vaticinar si els Estats Units seran capaços de batre l’hegemonia del seu rival geopolític. Com ja s’ha vist, fins i tot si Ucraïna està beneïda amb grans reserves minerals l’aprofitament d’aquests recursos pot resultar tant o més costós com comprar-los directament al mercat xinès.
Ucraïna, entre Washington i Moscou
Contràriament a la Xina, Rússia no és un potencial rival hegemònic per a la Casa Blanca. De fet, Vladímir Putin es refereix als EUA ja com a “socis” en els àmbits polític i comercial. Davant aquesta conjuntura, es fa evident preguntar-se si Trump està disposat a acceptar una oferta de recursos naturals de Putin que impliqui pèrdues de sobirania per als ucraïnesos.
Atès que Rússia domina actualment grans franges de l’est d’Ucraïna riques en recursos minerals —alguns estudis estimen que, en aquests moments, té control sobre el 40% dels minerals totals del país—, Putin pot estar disposat a oferir al seu soci nord-americà un acord exclusiu sobre minerals crítics a canvi que els Estats Units es comprometin formalment a no restaurar les fronteres d’Ucraïna anteriors a 2014 i a no permetre que el país ingressi a l’OTAN. Per a Oriol Costa, investigador de l’IBEI i expert en relacions internacionals, Trump veu amb bons ulls aquesta proposta. “Els EUA tenen ara mateix altres prioritats abans que garantir la continuïtat de la seva aliança amb Occident”, explica.
Per la seva banda, Europa, arraconada, difícilment podrà forçar la seva presència en unes hipotètiques negociacions. “L’única cosa que pot fer Europa per mantenir un paper rellevant és donar autonomia a Ucraïna sobre els EUA perquè pugui decidir sobre el seu futur”, raona Costa. Però si Washington i Moscou decideixen anar a l’uníson, poca cosa pot fer el vell continent davant la pèrdua de garanties de seguretat que això suposa. “A Europa li manquen moltes capacitats de defensa sense l’OTAN. La possibilitat d’un desplegament de tropes europees a Ucraïna hauria de passar inevitablement per l’ús de capacitats logístiques només operables dins dels marges de l’aliança transatlàntica”. En aquest sentit, l’investigador de l’IBEI considera que enviar tropes a Ucraïna sense cap garantia de suport dels EUA suposaria “convidar” Rússia a comprovar les capacitats de defensa d’una Europa despullada del seu gran element de superioritat militar. A més, un eventual atac rus suposaria ampliar els marges de la guerra al conjunt d’Europa. Un escenari per al qual, segons Costa, els europeus no estan preparats.
En cas d’un repartiment del pastís ucraïnès entre Rússia i els Estats Units, és força probable que la decisió no es prengui segons criteris ètnics, lingüístics o culturals, sinó en funció de la quantitat disponible de recursos minerals. Si aquest fos el cas, les paraules pronunciades l’any passat per Lindsey Graham, senador republicà i home de confiança de Trump, prendrien una amarga ironia: “Si ajudem Ucraïna ara, podrien convertir-se en el millor soci comercial amb què mai haguéssim somiat.” Lluny de ser una mostra de solidaritat, aquestes declaracions revelen la lògica oportunista de l’administració Trump a Ucraïna: invertir avui per treure’n profit demà.
