Núria Germà i Eva Bes són dues catalanes que viuen a Israel des de fa anys. Es troben enmig de la guerra que va esclatar el 7 d’octubre del 2023 i, els darrers dies, en l’encreuament d’atacs amb míssils entre l’Iran i Israel, una situació que ha elevat la tensió i que ha provocat 24 persones mortes i més de 1.217 ferits des de divendres passat en terres israelianes i centenars de morts al país persa. En conversa amb El Món, totes dues admeten que viuen aquesta situació amb nerviosisme i por, tot i que manifesten confiança en l’actuació de l’exèrcit israelià per la “protecció” que ofereixen a “tots els ciutadans”. Són dies de dormir poc perquè els míssils llançats per l’Iran obliguen els ciutadans a estar alerta quan reben les alertes als dispositius electrònics. Les sirenes perquè la població es posi a resguard en un búnquer poden sonar a qualsevol hora del dia. “Els atacs de l’Iran són una ruleta russa amb míssils molt bèsties”, resumeix Eva Bes.
“És una situació molt fora del normal, malgrat que portem gairebé dos anys de guerra i la gent que vivim aquí hem de gestionar la guerra en el nostre dia a dia tant físicament com emocionalment i estratègicament”, diu Bes, que viu a Israel com a periodista freelance des de l’any 2008 i actualment resideix a Shoham, a mig camí entre Tel-Aviv i Jerusalem. Destaca que “l’Iran està disparant coets de fins a mitja tona de càrrega explosiva, i això implica que quan fallen les cúpules defensives que té Israel cau un míssil i la destrucció és brutal”, i afegeix que “podem destruir 60 edificis”. “Si no existís una defensa activa podríem estar parlant d’un milió de persones mortes”, adverteix, perquè les primeres nits van disparar una cinquantena de coets per nit, una xifra que, segons Bes, “ha baixat” després que Israel hagi centrat els seus atacs contra la cúpula militar iraniana.
Núria Germà, que fa dotze anys que viu a Israel i resideix a Ashdod, una ciutat costanera a 40 quilòmetres de Tel-Aviv i de la Franja de Gaza, explica que viuen els atacs de l’Iran amb míssils balístics amb “neguit”, i detalla que a casa no tenen habitació de seguretat i, per tant, han de desplaçar-se de la setena planta al soterrani de l’edifici, que és on hi ha la zona de seguretat comunitària. “No són les bombes de Hamàs”, remarca, i deixa clar que “un impacte d’un míssil de l’Iran et deixa sense edifici”. Sobre el funcionament de les alertes, Germà, que treballa de supervisora en una farmàcia, exposa que “fins ara ens avisaven vint minuts abans amb una alarma als telèfons per començar a buscar un lloc segur i tenies aquest temps per posar-te a resguard, però uns deu minuts abans, que ara s’han convertit en tres, ens avisen que hem d’entrar al refugi perquè ells aleshores ja saben on impactarà el projectil”.
Explosions “molt bèsties”
Bes també detalla aquest procediment i, en un moment de la conversa amb aquest diari, li sona l’alarma al telèfon. Aleshores es talla momentàniament la conversa. “Quan entra una alarma, atura tot el que estàs fent amb el telèfon”, puntualitza quan es recupera la trucada. “Les explosions són molt bèsties”, afirma l’Eva, i posa l’exemple del míssil que va caure a Bat Yam, a 20 quilòmetres de casa seva. “Se sentia com si l’haguessin tirat directament al meu edifici”, diu, i afegeix que “els edificis tremolen a vint quilòmetres de distància”. A més, assenyala que “si reps un impacte directe, encara que siguis en un refugi, no et pots salvar”. Per això defineix la situació actual com “una ruleta russa amb míssils molt bèsties” i puntualitza que la gent viu la situació amb un “grau d’estrès superior” des que va esclatar la guerra l’any 2023.
“Al refugi sentim com cauen els míssils, les explosions al cel dels coets interceptats. Ho sentim tot, i quan hi ha no hi ha perill rebem un altre avís per abandonar el refugi”, relata la Núria, i explica que quan baixa al refugi va amb un kit de primeres necessitats amb “menjar, beguda, un equip de primers auxilis i tot el necessari per passar-hi dos o tres dies, per si l’edifici cau per l’impacte d’un míssil” i triguen a poder-ne sortir.
Tot i això, la Núria assegura que se senten “segurs” malgrat que les estructures per aturar els projectils “no són 100% efectives, perquè estan fetes per aturar un nombre limitat de coets”. Però està convençuda que l’exèrcit d’Israel classifica quins paren i quins no, i prioritza aturar aquells coets més perillosos. “Tenim un exèrcit que ens protegeix”, sentencia, i afirma que “mira molt per la població civil” i des del 7 d’octubre del 2023, arran de l’atac de Hamàs, ha posat refugis portàtils als carrers perquè “tothom estigui protegit”. En aquest sentit, l‘Eva Bes destaca la importància d’estar mot informat perquè “quan saps el que has de fer actues i després gestiones l’estrès com pots”, i manifesta que “la gent confia en l’exèrcit israelià perquè no té pla B”. Per a ella, aquesta guerra “no és una bogeria que li ha agafat a Benjamin Netanyahu”, perquè l’Iran és el “cap del pop” i Hezbollah i Hamàs són “els seus tentacles”. Té molt clar que tot el que està fent l’exèrcit israelià és per tenir uns anys de tranquil·litat i recorda que l’Iran també ha amenaçat Europa.
Reclamen a Hamàs que retorni els 53 ostatges del 7 d’octubre del 2023
Sobre la duríssima actuació d’Israel a la Franja de Gaza, Núria Germà admet que “és una qüestió complicada”, però manifesta que “el 7 d’octubre Hamàs va cometre una massacre i encara hi ha 53 segrestats a Gaza”. “Són els meus veïns, i els vull a casa”, argumenta. I, tot i admetre el patiment de la població civil palestina, remarca que també “hi ha hagut un patiment molt gran a Israel”. “Que alliberin els segrestats”, insisteix, i assenyala que a ella li va fer “molt mal veure civils escopint cadàvers, veure míssils a les escoles i veure com Hamàs intercepta camions d’ajuda humanitària”. “Clar que em fa mal, però vull els segrestats a casa”, insisteix, i subratllat que “a Israel tots som un i el que li passa al meu veí em passa a mi”.
En aquest sentit, explica que el nebot de la seva veïna està segrestat per Hamàs i “cada dia resem perquè torni”. “Tota aquesta gent que demana a Israel que pari l’acció a Gaza s’hauria de posar en la pell de les famílies que té algú segrestat des de l’octubre del 2023″, demana, i deixa clar que “si Israel volgués fer mal no quedaria ningú a Gaza”. “Hi ha hagut un patiment molt gran a Israel, tant pels segrestats, que ens els sentim de casa, com pels coets llançats indiscriminadament contra Israel i que Europa no veu”, diu. “Gràcies a la defensa no vam tenir gaire destrucció ni baixes, però això no vol dir que no patíssim un intent d’eliminació”, afegeix.
Eva Bes assenyala que el tema clau per a ella, com també apunta la Núria, són els segrestats. “L’ús que fa Hamàs d’aquests segrestats fa molt mall entre la població civil”, diu. I denuncia “l’ús indiscriminat” que fa Hamàs de les àrees civils de la Franja de Gaza. “Els civils de Gaza són víctimes, però primer de tot són víctimes del mateix Hamàs”, afirma. Amb tot, indica que la guerra a Gaza s’acabaria si Hamàs entregués els 53 ostatges”, però també alerta que “Israel no es pot permetre el luxe d’acabar la guerra i que Hamàs segueixi al govern”. “És un conflicte que va per capes i cal entendre-ho, però per defensar i donar suport al poble palestí el primer que cal fer és alliberar-lo de Hamàs”, conclou.
