Quan Reed Brody (Budapest, 1953) tenia dotze anys, es va tancar a l’habitació amb el seu germà petit per fundar un país imaginari. El van batejar amb un nom tant utòpic com personal: Brodania. Van redactar una constitució que prohibia les relacions amb monarquies i dictadures, i van declarar la independència d’una autoritat paternofilial que els semblava injusta. Brody potser no ho sabia llavors, però aquell gest infantil contenia el germen d’una vocació que el marcaria per sempre: la lluita contra els abusos del poder. Avui, més de cinquanta anys després, aquest advocat nord-americà, fill d’un jueu hongarès supervivent de l’Holocaust, ha esdevingut una figura clau del dret internacional dels drets humans. Conegut mundialment com “el caçadictadors” —un sobrenom que ell rebutja perquè posa el focus en els botxins i no en les víctimes—, Brody és una de les veus que més ha lluitat contra la impunitat de moltes figures autoritàries arreu del món. Durant gairebé dues dècades, va liderar la lluita judicial per portar davant la justícia a Hissène Habré, l’exdictador del Txad, responsable de tortures sistemàtiques i la mort de més de 40.000 persones.
Quan era un jove advocat a Human Rights Watch (HRW), Brody tenia un mapamundi penjat a l’oficina amb retrats de dictadors subjectats amb xinxetes. “Per qui anem ara?”, es preguntava. Del Txad a Xile, de Cambodja a Nicaragua, Brody ha perseguit tenaçment diversos dictadors. Ara acaba de publicar Atrapar a un dictador. La búsqueda de la justicia en un mundo de impunidad (Debate), en què parla de la seva croada contra Habré, però també reflexiona sobre els límits i trampes de la justícia internacional. Una eina que, segons ell mateix admet, “només s’ha aplicat contra adversaris derrotats, figures marginades o enemics d’Occident”. En aquesta entrevista amb El Món, Brody reflexiona sobre el seu duel amb el dictador txadià, però també parla del present: Benjamin Netanyahu i Gaza, Daniel Ortega i Nicaragua, i sobretot, un nom que cada cop el neguiteja més: Donald Trump.
Durant la seva odissea de 17 anys perseguint Habré, vostè es troba amb tota mena d’obstacles que haurien fet perdre la fe en la justícia a qualsevol. Com ho fa per no defallir?
Crec que hi ha múltiples factors, però el més important és l’amistat amb les víctimes, el vincle que un acaba teixint amb les persones afectades per tot allò que en el seu dia va fer la persona que persegueixes. Saber que hi ha tanta gent que ha posat la seva veu en una mateixa causa és emocionant. Jo vaig començar amb Habré amb la intenció d’aconseguir avenços en el judici a Pinochet. El que volia era generar jurisprudència que facilités la seva detenció i reforcés la jurisdicció universal. Però després convius i escoltes les històries de les víctimes, i a poc a poc s’acaba forjant una amistat. És llavors quan ja no els vols fallar, perquè saps que han dipositat moltes esperances en tu. Això és molt important. A més, crec que aquesta associació permet que ambdues parts es reforcin mútuament. Quan un defalleix, l’altre l’aixeca. I bé, passats cinc, deu anys, ja t’han identificat tant amb el cas que no hi ha marxa enrere. Et jutgen pels teus resultats i tu vols ser el més professional possible. D’altra banda, també he de dir que, en l’exercici de l’advocacia, sempre m’ha agradat la confrontació, especialment davant l’adversitat. Dir-te a tu mateix: ‘No, aquest tipus no em guanyarà’.
Però vostè diu al llibre que mai ha portat al terreny personal el cas Habré.
Això sí. Mira, és com una partida d’escacs. Hi ha una gran rivalitat, un busca tombar el seu adversari, però no és una qüestió personal. I això és precisament el que no m’agrada del malnom caçadictadors. Per a mi, els protagonistes són les víctimes, no el botxí. M’importen molt més tots els txadians que van patir en pròpia carn la repressió d’Habré que no pas el mateix Habré.
Com ha influït en la seva trajectòria el fet de ser un occidental blanc que, a més, representa els Estats Units? En el mateix cas del Txad, vostè explica que la Casa Blanca va mantenir el suport a Habré fins al final.
Sempre he intentat combatre aquest clixé del salvador blanc. Crec que hi ha diverses maneres de fer-ho, començant per tenir sempre present el paper del teu país en el conflicte. Jo sempre vaig parlar en contra de la implicació dels EUA i, en grau més baix, de França, en el cas Habré. I, mentrestant, vaig participar en tots els intents de combatre les tortures del govern de George Bush a l’Iraq, entre altres casos. Però la clau és, sobretot, donar el protagonisme als veritables afectats. Soc molt conscient que per a mi és molt fàcil ser activista, perquè disposo d’una gran preparació per al cas: conec les lleis, el sistema internacional, com aconseguir finançament, etcètera. En canvi, ells no. Per això admiro enormement que moltes de les persones que vaig conèixer passessin de ser víctimes silencioses a convertir-se en activistes per la causa que elles mateixes havien patit. Trobar-me amb gent que ha sabut transformar el seu patiment en una proposta de justícia és, sens dubte, un dels grans plaers de la meva feina.
Té la sensació que, a vegades, el focus mediàtic s’ha centrat massa en vostè i no en les víctimes?
El meu rol no és aprofitar-me de les víctimes per forjar-me un estatus de caçador de dictadors, sinó donar-los la possibilitat de protagonitzar les seves lluites. I això no és gens fàcil, perquè un té la tendència de posar-se al davant. Va ser precisament quan la premsa em va posar aquest malnom que em vaig adonar que això no era bo per a la nostra tasca. Si bé és cert que potser l’astúcia jurídica va ser meva, en els moments clau va ser el compromís de les víctimes la cosa que va permetre continuar amb el procés. El cas de Souleymane [una víctima d’Habré que es va convertir en activista després de conèixer la tasca que Brody s’havia proposat] n’és un gran exemple: va mirar els jutges als ulls i els va explicar que havia estat empresonat injustament pel règim d’Habré i torturat durant anys, i que va jurar davant Déu que lluitaria per portar-lo davant la justícia si aconseguia sortir-ne amb vida… El que vull dir és que aquests relats personals de les víctimes són molt valuosos, ja que tenen molta més capacitat de commoure els jutges que qualsevol cosa que pugui dir un simple advocat de Nova York conegut com a caçadictadors.
Al llibre menciona que ha descobert que obligar un país a complir els seus compromisos internacionals és pràcticament impossible. Com valora el paper del dret internacional avui dia? És més fàcil ara portar persones com Habré al banc dels acusats?
Tot i que hi ha hagut avenços importants en el dret internacional que han permès portar al banc dels acusats persones com Pinochet, Charles Taylor o Milosevic, la impunitat continua a l’ordre del dia. Encara que, si més no, ara la justícia és la norma. És a dir, encara es cometen molts crims de lesa humanitat al món, però almenys hi ha una consciència general que això no és normal i que ha de ser castigat, ja que va en contra dels valors universals. Això ens dona als activistes un gran punt de suport. El dret internacional s’ha de complir, i, per desgràcia, cap estat ho fa per voluntat pròpia. Però sempre hi ha gent al darrere pressionant i mobilitzant-se per obligar els estats a complir amb aquesta obligació.
Sota el règim d’Habré van morir 40.000 persones. Des del 7 d’octubre de 2023, més de 55.000 palestins han mort a Gaza i a Cisjordània a conseqüència dels atacs d’Israel, que vostè ha qualificat anteriorment de crims de guerra. Considera Netanyahu un dictador com ho va ser Habré, o és una categoria diferent?
No és un dictador. En tot cas, podria ser un dictador en potència. Crec que es poden cometre els pitjors crims sent un president escollit democràticament, de la mateixa manera que es pot ser dictador sense necessitat de cometre’ls. Una de les coses més tràgiques d’aquest conflicte és que la major part del poble israelià està donant suport a les atrocitats contra el poble palestí. Mira, jo soc jueu. El meu pare va sobreviure als camps de treball forçat, i el meu fill estudia en una escola jueva. Sento orgull per la història del meu poble, però no puc acceptar el que està fent Israel. I crec que, de la mateixa manera que, com a nord-americà, tinc l’obligació de parlar contra el que fa Trump, com a jueu [s’atura un instant]… Bé, tinc l’obligació de denunciar l’actuació d’Israel a Gaza i d’oposar-me a la utilització del concepte d’antisemitisme per desacreditar tota crítica al govern de Netanyahu. Perquè per a mi, en primer lloc, Netanyahu ni tan sols representa el poble jueu, encara que ell es pensi que sí.
El 7 d’octubre vaig rebre molts missatges d’amics que es trobaven a Israel, i entenc l’horror i la por que la gent va viure durant la que va ser la matança de jueus més gran des de l’Holocaust. Ja m’esperava una reacció descontrolada, però hem arribat a un punt en què els israelians estan perdent la seva humanitat. Fa dècades que treballo en drets humans, i sempre he intentat evitar la qüestió de l’Orient Mitjà perquè era massa complicada personalment per a mi. Però des de la resposta d’Israel al 7 d’octubre m’he vist amb l’obligació d’alçar la veu contra els crims que s’estan cometent, perquè a mi no em poden qualificar d’antisemita. Tot i això, em dona molta esperança veure que als EUA, sobretot, hi ha molts jueus que es manifesten contra la política d’Israel.
Creu que és possible jutjar Netanyahu?
Caldria canviar moltes coses perquè Netanyahu s’assegués al banc dels acusats. Ara mateix, cap govern possible a Israel enviaria Netanyahu als tribunals. Però crec que no ens hem de deixar vèncer per això. Les inculpacions contra Netanyahu són imprescriptibles, sempre serà un presumpte criminal de guerra. La història ens dirà quin serà finalment el seu destí.
I, pel que fa a les víctimes, hi haurà alguna manera d’indemnitzar-les?
Bé, aquesta és la nostra lluita, oi? Tanmateix, el problema d’indemnitzar els palestins és que em sembla molt difícil tornar a l’statu quo anterior. El que em preocupa per als habitants de Gaza i Cisjordània és que Israel hagi portat la situació a un punt de no retorn, on ja sigui impossible garantir la seguretat del poble israelià sense militaritzar la zona durant generacions. Cada infant palestí assassinat genera odi contra Israel, i aquest odi no desapareixerà d’un dia per l’altre.
Un dels aliats més fidels de Netanyahu és el president del seu país, Donald Trump, que també ha estat objecte de crítiques pels seus intents d’erosionar les institucions que limiten el seu poder. Quina opinió li mereix?
Tot el que està passant avui als EUA era previsible. En el seu moment vaig dir que un segon mandat de Trump seria molt més perillós, i ara mateix ens trobem davant un moment de vida o mort per a la democràcia nord-americana. Trump vol acumular el màxim poder personal possible, i no crec ni tan sols que sigui una qüestió ideològica. El que vol és que les universitats, la justícia, els estats federals… es dobleguin a la seva voluntat, per poder mostrar que ell és el cap, el boss. Durant el seu primer mandat, va dir diverses vegades que volia enviar tropes als carrers, però el va dissuadir el secretari de Defensa. Ara, en canvi, s’ha envoltat de lleialistes que mai no el contradirien, ja que no tenen cap altre principi que la fidelitat al rei. Tots aquells que tenien un mínim d’ètica i dignitat, i una carrera fora de l’òrbita trumpista, van ser apartats o van dimitir. Ara compta amb gent com Pete Hegseth, l’actual secretari de Defensa, que abans era comentarista a Fox News. El seu poder depèn ara exclusivament del rei, de la lleialtat que demostri a Trump. És com si tot l’Estat fos seu.
Alhora, estic força impressionat per la seva sofisticació i audàcia a l’hora d’utilitzar tots els racons de l’Estat per fer capitular els seus adversaris. Mira el cas de Harvard: va intervenir suposadament per un tema d’antisemitisme, i ha acabat tallant subvencions a la recerca sobre el càncer i prohibint l’arribada d’estudiants internacionals. Està intentant fer servir tots els mecanismes del poder per sotmetre els seus enemics, i tot neix d’una venjança contra les elits, contra els liberals, els woke. Vol demostrar-los que ara és ell qui mana. Tot i això, estic força esperançat de veure la resistència que finalment s’està generant. Després de les eleccions, tots estàvem molt desmobilitzats. Gairebé el 50% de la població nord-americana va donar suport a una persona sense escrúpols, sense la més mínima preparació ni sentit d’estat, algú que només viu per al seu propi ego. Però crec que ara, a causa dels seus constants abusos de poder, estem assistint a l’inici d’una resistència que el desafiarà. No sé com acabarà tot plegat, ni si en sortirem amb les institucions intactes. Aquest pròxim any serà determinant.
Creu que és capaç de perpetuar-se en el poder amb un tercer mandat?
Sincerament, jo no ho descartaria.
Però això és anticonstitucional.
Presentar-se a un tercer mandat ho veig difícil. A més, tindrà ja 83 anys. No obstant això, decretar un suposat estat d’emergència i anul·lar les eleccions em sembla més factible. Qualsevol sistema constitucional preveu que, en última instància i per salvaguardar la nació, un president pugui recórrer a mesures excepcionals. I Trump sortirà a dir que estem davant d’una insurrecció o una rebel·lió per declarar l’estat d’emergència i perpetuar-se al poder. Òbviament, això serà una mentida, i caldrà plantar-li cara. Ens trobem en un moment clau de la història dels Estats Units, i tothom hauria d’aixecar-se per defensar l’ordre constitucional i la democràcia.
Si ara tornés a ser a l’oficina de HRW i tingués davant aquell mapamundi amb els retrats dels dictadors penjats amb xinxetes, per qui començaria?
Bé, justament en aquest moment formo part d’una comissió sobre Nicaragua, i hem acusat Daniel Ortega i la seva esposa, la copresidenta Rosario Murillo, de crims de lesa humanitat. Tot i que no em correspon a mi fer el pas següent i portar-los davant la justícia. Però, vaja, més enllà d’això, és difícil triar. En tot cas, crec que per a mi l’enemic número u ara mateix és Donald Trump. És cert que, de moment, la majoria dels seus crims atempten més contra la democràcia que contra els drets humans. Però des que van començar a produir-se desaparicions forçades al país, podem afirmar que ha incorregut en crims internacionals, encara que no tots els mitjans ho diguin. Mira, si pogués agafar Trump, Netanyahu, Putin, Xi Jinping, Kim Jong-un, els dos bàndols del Sudan i tancar-los tots a Alcatraz, crec que viuríem molt més tranquils. Però bé, de moment el més important és unir-nos pel progrés comú i per combatre qüestions com el canvi climàtic o la influència de la intel·ligència artificial. Sovint ens centrem tant en els líders polítics que perdem de vista aquestes lluites, que són les que realment condicionen el futur de la humanitat.
