Uns dies després de les eleccions a la presidència dels Estats Units, la derrota del Partit Demòcrata ha estat absoluta. A l’espera de confirmar els equilibris a la Cambra de Representants -que tot apunta que cauran de la banda republicana- Donald Trump s’ha assegurat prop de 300 vots electorals i una majoria de 52 seients al Senat, a més d’un Tribunal Suprem copat per magistrats conservadors. Tots els poders de l’estat, doncs, estan a l’abast del president electe. En el seu discurs de concessió, la vicepresidenta i candidata fallida Kamala Harris ha assegurat que “la lluita continua”; si bé poques veus, tant a l’aparell com entre els votants, veuen possible que mantingui una posició de lideratge. No només per la davallada en suports respecte del seu predecessor -substancial, atès que ha estat la primera demòcrata a perdre el vot popular en unes presidencials des d’Al Gore l’any 2004-, sinó per la cerca de sentit d’un projecte polític sense una tesi central clara. “El partit ha de cercar un relleu”, apunta a aquest mitjà el professor col·laborador dels estudis de Dret i Ciències Polítiques de la UOC, Ernesto Pascual.
Ja abans de la seva derrota, Kamala Harris no era una figura que despertés un gran consens entre les cares visibles del partit. És cert que la majoria de líders demòcrates es van afegir a la seva campanya un cop va ser confirmada com a candidata presidencial; però, en el moment de la retirada del president dels Estats Units Joe Biden -collat per les veus que temien que fos massa gran i dèbil per presentar batalla contra Trump- un gruix de veus del centre-esquerra i l’esquerra demòcrata van fer palesa la manca de confiança amb qui finalment ha estat frontrunner presidencial. Sense anar més lluny, entre els seus detractors constava Alexandria Ocasio-Cortez, congressista estrella del Bronx que finalment ha participat activament a la cursa; així com Bernie Sanders, senador per Vermont, que va aconseguir apropar-se a Biden durant els darrers quatre anys, però no veia el mateix potencial en Harris. Altres van arribar a desaparèixer de la campanya, com les congressistes Ilhan Omar o Rashida Tlaib -aquesta darrera, d’ascendència palestina-, descoratjades per la posició de la presidenciable respecte de la invasió israeliana de la Franja i Cisjordània. No està clar, doncs, que Harris tingui pensat continuar al capdavant del partit -i, si fos el cas, difícilment guanyaria un suport ample entre els seus-.
Un gir a l’esquerra
Després d’un inici de candidatura il·lusionant, amb un ràpid gir a les enquestes que la va posar còmodament per sobre de Trump -encara més amb la nominació del governador de Minessota Tim Walz com a vicepresidenciable, un moviment llegit com una concessió a l’esquerra- la campanya de Harris ha anat perdent embranzida al llarg de les setmanes. Ho ha fet, val a dir, en paral·lel a decisions polítiques properes a les tesis més conservadores de la direcció demòcrata: Harris va donar la benvinguda a diversos dels ses mítings a figures republicanes oposades a Donald Trump que hi van donar suport, com ara Liz Cheney, la filla del que fora vicepresident amb George W Bush Dick Cheney -una de les cares més conegudes del gir neocon del GOP durant els primers 2000-. Aquesta decisió mostra la supervivència d’unes tesis concretes de la coalició blava: que la victòria arriba pel centre, atraient votants rivals desencantats amb la deriva extremista de Trump. Unes tesis que els experts consideren errònies: “Competir en l’escenari de Trump és impossible, no hi ha res a fer”, declara Pascual; que ofereix un camí completament oposat. A parer del docent, “qui té base social real, qui s’ha enfrontat al discurs republicà”, és l’ala progressista del partit. “Són els que han de prendre el relleu, el partit demòcrata els ha de mirar a ells”, sentencia.
Menys optimista amb aquest camí és el professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona Xavier Torrens, que veu difícil que una candidatura nítidament socialdemòcrata pugui atraure majories en un país tan reticent a aquesta banda de l’espectre polític com els EUA. Posa d’exemple les campanyes de Sanders, derrotat en dues ocasions per les opcions de l’establishment del partit: Hillary Clinton primer, Biden després. Ara bé, coincideix amb Pascual a negar el potencial d’un full de ruta destinat a “esgarrapar vots conservadors”. “L’estratègia de Harris ha provocat que una part de l’electorat demòcrata s’hagi quedat a casa”, lamenta l’acadèmic. “La clau és entusiasmar, il·lusionar”, analitza; tot recordant les amples victòries de Barack Obama en els comicis del 2008 i el 2012. Si bé el programa del 44è president no era especialment esquerrà -amb la sonada excepció de l’Obamacare, la tímida semblança de sanitat subsidiada que va esdevenir la seva mesura estrella-, sí que va oferir un vents de canvi al gran públic. Talment, apunta Torrens, com ho ha fet Trump, si bé en una direcció oposada: el president electe “no ha mobilitzat cap demòcrata, ha atret els seus, i ha fet que els altres es quedin a casa”.
El camí de sempre
En un sentit oposat, l’entorn demòcrata sembla estar disposat a doblar l’aposta el 2028. Els principals candidats que sonen als mitjans estatunidencs en els primers dies després de la desfeta són, majoritàriament, membres de l’aparell: congressistes, senadors, governadors i fins i tot personalitats televisives molt properes als plantejaments dominants de la direcció. Entre els que han comprat més butlletes per enfrontar-se al successor de Donald Trump en quatre anys és el governador de California, Gavin Newsom. Es tracta d’un perfil centrista, llunyà a l’esquerra del partit; si bé és estèticament molt diferent dels candidats que han perdut dues de les darreres tres eleccions. Lluny del to liberal tradicional, Newsom té un discurs especialment agressiu contra els republicans; confrontacional fins i tot. El seu programa és marcadament business friendly, centrat en les ajudes a la innovació i les empreses tecnològiques com a font de “creació d’oportunitats” per als californians. Més a l’esquerra, apareix el congressista Ruben Gallego, d’Arizona. Amb passat militar, Gallego és percebut com un candidat “d’extrema esquerra” pels republicans. Protagonitza una de les curses al senat que encara no s’han decidit, però amb el 82% dels vots escrutats, sembla que succeirà la centrista Kyrsten Sinema a un dels dos escons del seu estat a la Cambra Alta.
La conversa mediàtica apunta també a altres governadors locals, especialment als estats frontissa on Harris ha perdut les eleccions. Dos casos cridaners són els de Josh Shapiro, governador de Pensilvània, i Gretchen Whitmer, de Michigan. El primer, un centrista clàssic, desperta especial animadversió entre l’esquerra pel seu suport a Israel -com es va demostrar quan el seu nom sonava per prendre el relleu de Biden després de la retirada del president-; mentre que la segona ha estat una de les grans valedores de Harris en la seva cursa fallida a la Casa Blanca.
Finalment, les cases d’apostes -un clàssic als EUA- projecten, amb bones opcions a parer seu, candidats més sui géneris per combatre els republicans el 2028. És un clàssic, val a dir: personalitats televisives, magnats o actors de Hollywood obertament demòcrates són les primeres cares en les quals els jugadors pensen després d’una derrota. Per exemple, apareix a les betting odds la presentadora de televisió Oprah Winfrey; la que fora primera dama Michelle Obama o l’actor Dwayne ‘The Rock’ Johnson. El model Trump, doncs, aplicat a la seva oposició.
